Segona Part. Capítol 10

Romangué una estona amb el paper als dits. Les faltes d'ortografia s'hi enllaçaven les unes amb les altres. Així i tot, Emma seguia el pensamentpaternal que picotejava afectuós entre les ratlles com una gallina des del darrere de les estaques d'un clos. Es veia que havia eixugat la tinta amb la cendra de la llar, car li'n caigueren unes motes al vestit, i s'imaginà el seu pare ajupint-se al peu del foc per tal de servir els ferros. Feia tant de temps que ja no estava al seu costat, seient, com tenia per costum, a l'escambell, prop de la llar, fent cremar els extrems dels joncs marins i contemplant-los mentre espurnejaven!... Recordà certes tardes d'estiu assolellades. Els poltres, quan els passava algú pel costat, renillaven i s'allunyaven galopant, galopant...Sota la seva finestra hi havia un rusc; les abelles, a vegades, tot volant atretes per la llum, anaven a colpejar els vidres i rebotien com unes pilotetes d'or. Quina felicitat en aquell temps!, quina llibertat!, quina esperança!, quina abundor d'il·lusions! Ara, ja no li quedava res! Havia anat despenent-ho a través de les aventures de la seva ànima, en les seves successives condicions, en la virginitat, en el matrimoni, en l'amor. I així havia anat perdent-ho tot al llarg de la seva vida com aquells viatgers que abandonen una porció de la pròpia riquesa a cada hostal que troben pel camí.

Doncs què era, enmig de tot, el que la feia ser tan dissortada? On era la catàstrofe extraordinària que l'havia trasbalsada? I aixecà el cap tot esguardant al seu voltant com si cerqués la causa d'aquell sofriment.

•  Assenyaleu algunes formes literàries (estils) de l'estat psicològic de la protagonista en aquest text i de la novel·la en general.

Hi ha un contrast d'estils. La veu de un narrador extern omniscient està en blau mentre que la de l'estil indirecte lliure està en morat.
També hi ha metàfores y personificacions subrayades.

La novel.la realista i naturalista

Apareix cap al 1850 com una reacció contra els excessos de la novel·la romàntica.  Amb els romàntic,  el realisme s'obre camí, pròpiament, amb el propòsit de descriure una societat, en Balzac. Després del 1850, la difusió del positivisme i el progrés de les ciències naturals influeixen en els escriptors que prenen una actitud de rigorosa observació.

Gustave Flaubert és l'ideòleg del realisme literari, l'exposició del qual es troba en la seva Correspondance (1933). Flauberts'impregna d'ideologia positivista. L'expressió flaubertiana dóna la dimensió exacta del nou narrador, observador de la realitat, però també metge de les seves nafres. L'accentuació d'aquest sentit denunciador de les plagues socials conduirà al naturalisme, que s'inicia cap al 1880. La frontera entre realisme i naturalisme restarà, per tant, sempre indecisa, indecisió encara més evident en les literatures que reben ambdós corrents com a influència forana i mai clarament separats.

L'art havia de reproduir fidelment la vida quotidiana de la societat del seu temps i el millor gènere per fer-ho era la novel·la, ja que els permetia copsar i analitzar l'entorn utilitzant la raó i evitant sentiments i emocions. La prosa esdevenia així el mirall de la visió burgesa del món. Els arguments se centraven en la realitat social, política i econòmica de l'eclosió de la revolució industrial i de la puixança de la burgesia. Els escriptors maldaven per trobar la millor tècnica narrativa que permetés explicar tot allò que succeïa amb objectivitat i exactitud, malgrat que no sempre ho aconseguien. L'afany per la documentació i la descripció rigorosa dels ambients i l'anàlisi psicològica dels personatges va cristal·litzar en la construcció d'un llenguatge flexible i adaptable a la diversitat. 

Cada país, però, tenia peculiaritats. Les condicions socials, econòmiques i culturals eren diverses i el realisme prenia formes diferents. 

1. LA NOVEL·LA REALISTA FRANCESA
• Stendhal (pseudònim de Marie-Henri Beyle). El roig i el negre
• Honoré de Balzac. Comédie humaine (Eugénie Grandet, Les il·lusions perdudes...)
• Gustave Flaubert. Les temptacións de Sant Antoni. Madame Bovary. L'educació sentimental. Bouvard et Pécuchet.
2. LA NOVEL·LA REALISTA ANGLESA
   La novel·la realista anglesa no es desfà de la seva tradició de novel·la sentimental i de costums, profundament marcada pel caire moralitzador de l'època victoriana.
• Charles Dickens. Oliver Twist. David Copperfield.
3. LA NOVEL·LA REALISTA RUSSA 
   Una clara influència francesa produeix a Rússia novel·listes com ara
• Fiodor Mikhàilovitx Dostoievski. Crim i càstig. El jugador. L'idiota. Els germans Karamàzov.
• Lev Nikolàievitx Tolstoi. Guerra i pau. Anna Karènina.
4. LA NOVEL·LA REALISTA ESPANYOLA
• Benito Pérez Galdós. Episodios nacionales. Fortunata i Jacinta
• Emilia Pardo Bazán. Los pazos de Ulloa.
• Leopoldo Alas "Clarín". La Regenta.
• Juan Valera. Pepita Jiménez

[També podríem incloure autors de la literatura nord-americana (Mark Twain. Les aventures de Tom Sawyer. Huckleberry Finn. Herman Melvill. Moby Dick.), però la pregunta ja és prou llarga.]

• B. EL NATURALISME

El naturalisme sorgeix a França al voltant del 1870, per influència del positivisme i els estudis científics: el mètode experimental aplicat a la medicina per Claude Bernard en  La medécine expérimental, la teoria de l'evolució de les espècies deDarwin i les teories de Taine sobre la influència del medi en les persones.  

Émile Zola (1840-1902). En el pròleg de la segona edició de Térese Raquin (1868) marca el principi del moviment. Entre 1875 i 1881 publica altres textos teòrics, com Le roman naturaliste. És autor de novel·les com ara Térese Raquin (1867), Nana (1880) oGerminal (1885). Zola dóna molta importància al mètode d'observació i experimentació dels fenomens de conducta humana. Entén la literatura com una història natural i social, on la forma ha de subordinar-se totalment a la intenció del discurs. Així, el naturalisme analitza els efectes deterministes que les lleis de l'herència, el medi i el moment històric tenen sobre el comportament dels personatges. Aplica a la literatura el mètode científic desenvolupat per Claude Bernard a La medécine expérimental i per això reclama del novel·lista i del dramaturg que es mantingui impassible al marge de l'escriptura. El seu objectiu, com el de la ciència, és la recerca de la veritat.

La novel·la i el teatre són els gèneres més adequats per a l'anàlisi naturalista de la realitat, mentre que la poesia se n'exclou pel seu caràcter líric i subjectiu. El naturalisme, per a Zola, també cerca un ideal: el progrés en el coneixement com a camí per arribar a un progrés moral de la persona i de la societat. I ho fa des del compromís amb la República, en especial després del desastre de 1870, com a plataforma capaç de fondre l'ideal romàntic de llibertat amb el de justícia, dins la constitució democràtica, fins i tot enfrontant-se al clergat.

La seva intenció és regeneracionista i, per tant, moralitzadora envers l'individu i la societat, per incorporar-la al progrés i a una vida humana més rica en tots els aspectes, que tindria el seu epicentre en la gran ciutat industrial moderna que per a ell és París. Valora el periodisme i la crítica literària i artística, idonis per fer arribar les seves idees a un públic ampli. Ell mateix, com a novel·lista, el traeix sovint, amb el guany d'una alta qualitat narrativa i fins poètica. Entre les característiques de la novel·la naturalista, destaquen l'objectivitat, el determinisme (l'home està sotmés a les lleis del medi social, del moment històric i de  l'herència biològica), el mètode experimental (el novel·lista, com el científic, ha d'experimentar amb els personatges i observar les seues reaccions) i l'estil descriptiu, retrat realista, impersonalitat del narrador i llengua adequada als personatges i a l'ambient de l'època.

En la literatura catalana, Narcís Oller comença escrivint novel·les realistes, però algunes de les seues obres, com  La papallona, L'escanyapobres o La bogeria, deriven cap al naturalisme. Zola va tenir una gran influència en Oller, considerat el creador de la novel·la moderna catalana. Fins i tot, l'escriptor francès escriuria el pròleg de la traducció francesa de La papallona. Oller va recol·locar la novel·la catalana en la tradició i amb la traducció de novel·les com La papallona o L'escanyapobres va obtenir un ressò internacional en el seu temps comparable al de Verdaguer (en poesia) i al de Guimerà (en teatre).

Bovarisme

El bovarisme és l'estat d'insatisfacció, especialment en l'amor, d'una persona. Açò es deu al contrast entre les seues il·lusions i aspiracions (desproporcionades respecte a les seues possibilitats) i la realitat, que sol frustrar-les.

 El terme va ser utilitzat per primera vegada pel filòsof francés Jules de Gaultier en el seu estudi Li Bovarysme, la psychologie dans l'oeuvre de Flaubert (1892) , en el que es referix a la novel·la Madame Bovary de Gustave Flaubert, en concret a la figura del seu protagonista, Emma Bovary, que s'ha convertit en el prototip de la insatisfacció conjugal. Encara que el terme bovarisme no està arreplegat en el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola té un ús relativament freqüent en obres ensayístiques literaries i de tot tipus.  

Quadres del Romanticisme

 En aqueste quadre es mostra la característica del Romanticisme en la qual es pren una nova concepció de la naturalesa. La natrualesa s'adapta a l'estat anímic. Es tracta d una naturalesa salvatge, ambientada en llocs recondits.








Ací es pot apreciar la característica del Romanticisme de reivindicació de la identitat nacional i la lluita del poble per a aconseguir la seua llibertat

DELACROIX: La libertad guiando al pueblo, 1830

«Las hermanas» o «Puerto de noche», per Friedich. Museu del Ermitatge, San Petersburgo.

Les característiques del Romanticisme presents en aquest quadre són la sensualitat, la importància del món dels semnis i la fantasia.

 Henry FUSELI (1741-1825) La pesadilla, 1781

Primera part. Capítols 5 i 6

• Com era l'educació de les jóvens de l'època?

 Tal i com es veu en aquest fragment, l'educacio estava influenciada per la religio. Les dones tocaven el piano, aprenien historia i els enseyaven a brodar. Eren separades dels xics. 

Als primers temps, lluny d'avorrir-se al convent, es complaïa en la companyia de les monges, les quals, per tal de distreure-la, la conduïen a la capella, a la qual s'entrava per un llarg corredor que la posava en comunicació amb el refectori. Durant les hores d'esbarjo jugava poc, comprenia bé el catecisme i era sempre ella la qui responia a les preguntes difícils que feia el senyor vicari. Vivint, doncs, sense posar mai els peus a fora, reclosa en la tèbia atmosfera de les classes, enmig d'aquelles dones de pell esblanqueïda, cenyides amb uns grans rosaris amb una creu de coure a l'extrem, anà caient a poc a poc en la mística llangor que exhalen les flaires de l'altar, la frescor de les piques d'aigua beneita i la resplendor dels ciris. En lloc d'oir la missa atentament, esguardava les vinyetes pietoses enribetades d'atzur del seu devocionari; s'apiadava de l'ovella malalta, del sagrat cor sagnant i travessat de fletxes, o del pobre Jesús caient sota el pes de la creu. Intentà, com a mortificació, d'estar-se tot un dia sense menjar. Es donava voltes al cervell per tal de trobar algun vot i consagrar-se al seu compliment.

• Explica si hi trobes algun "salt enrere" o "analepsi" (flashback, si saps anglés). [La tècnica oposada es diu "salt endavant" o "prolepsi" o  flashforward.]

Flashback. Emma Bovary després de casar-se, s'adona que no està enamorada, i recorda quan estava al convent. Primer estava entusiasmada amb la religió i li agradava molt viure al convent però una vegada descobreix eixos llibres que contaven històries de dones valentes i cavallers amb ploma blanca que són esperats impacientment per les noies, s'adona que allò no era el que volia. 

Primera part. Capítol 2

1. Comenta aquesta descripció. De qui es tracta?

Emma es pal.lida amb ulls marrons que es convertien en negres degut a les seues pestanyes llargues juntament amb una mirada candida. Destaquen les seues ungles molt blanques i brillants. Te uns llavis carnosos els quals te la costum de mossegar-se. Tambe destaca el seu coll blanc i els seus cabells negres juntament amb les seues galtes rosades que aporten un cert contrast.


Per l'altra banda, les seues mans no eren belles ni pal.lides com l'ideal de bellesa de l'epoca. Tenia els falanges massa primes i llargues sense toves inflexions en les linies dels contorns. Juntament amb aco destaquen les ulleres de carei com un home.


Descripció:Una dona jove abillada amb un vestit de merino blau guarnit amb tres volants sortí al llindar de la porta per tal de rebre el senyor Bovary, i el féu entrar a la cuina, on flamejava un gran foc.


[...]

La fractura era senzilla, sense complicació de cap mena. No en podia desitjar de més fàcil. [...] Com que tardava a trobar la capsa de cosir, el seu pare s'impacientà; ella no tornà resposta; tot cosint, però, es punxava els dits i se'ls posava tot seguit a la boca per tal de xuclar-los.


Charles restà sorprès de la blancor d'aquelles ungles. Eren brillants, fines de l'extrem, més netes que els voris de Dieppe i tallades en forma d'ametla. Això no obstant, les seves mans no eren belles ni potser prou pàl·lides, i tenien falanges massa primes; d'altra banda, eren massa llargues i sense toves inflexions en les línies dels contorns. El que realment tenia d'encisador eren els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes, i el seu esguard penetrava francament amb una ardida candidesa.


Com que la sala era fresca, petava de dents tot menjant, la qual cosa descobria una mica els seus llavis carnosos, els quals tenia el costum de mossegar-se en els moments de silenci. La seva gorja emergia dolçament del coll blanc, girat i ajustat del vestit. Duia els cabells migpartits en dos bandós negres i tan llisos que semblaven un sol bocí; estaven separats per una clenxa fina al mig del cap, la qual s'enfonsava lleugerament segons la corba del crani. I, deixant veure a penes la punta de l'orella, anaven a confondre's al darrere en un monyo abundant amb un moviment ondulat vers les temples que cridà l'atenció al metge, car era la primera vegada que veia un pentinat semblant. Les galtes eren rosades. Lligades als botons de la brusa amb un cordonet, portava unes ulleres de carei, com un home.

PRIMERA PART. CAPITOL 1

I. Pel que fa a l'estil, hi trobem un exemple de "transició", que demostra la versatilitat de Flaubert com a narrador, explica-ho. 

En el fragment proposat, veiem trobem aquesta transició en el moment que el narrador deixa de contar el fets el 1a persona del plural i es passa a un estil directe quan parla el senyor director amb Roger.

Després torna a haver-hi una transició que va des de l'estil directe a els fets contats novament en 1a persona del plural. S'introdueix una descripció detallada de la gorra.

Torna a aparèixer l'estil directe de la mà del professor i aquests s'alternen amb els fets contats per un narrador extern en 3a persona. És ací on trobem de nou la transició.
 

II. Segons Vladimir Nabokov, alguns objectes funcionen com a símbols. Quin significat pot tenir la gorra?

Futura vida de Charles Bovary. Pasarà de la seua timidesa juvenil a un conformisme fatal durant la seua edat adulta, el qual serà un dels motius pels quals la seua dona, Emma Bovary cometrà adulteri. 

 

 

 

PERSONATGES MADAME BOVARY

Personatges principals 

EMMA BOVARY: És la filla d'un llaurador acomodat i esposa d'un metge mediocre (Charles) . És sensual, plena de sons, diversos d'ells egoistes i buits, veu frustrats els seus anhels enmig de la vida provinciana. Fastiguejada del seu marit, s'entrega a dos hòmens, Lleó Dupuis i Rodolphe Boulanger, que demostren no ser menys vanitosos i egoistes que ella. Assetjada pels deutes, i farta de la vida, se suïcida. 
CHARLES BOVARY: Espòs d'Emma. Graduat com a oficial de sanitat, es trasllada a un xicotet poble de la Normandia, Tostes, on exercix. Allí es casa, primer amb una dona major que ell, i després amb Emma. Esta acaba per dominar-ho i sotmetre-ho als seus designis. El bon home és limitat i es resignació amb poc: considera a la seua esposa una deessa, sense donar-se compte que ella li és infidel. Després de morta la seua esposa, descobrix tota la veritat. Mor només i en completa ruïna.

Personatges secundaris

LLEÓ DUPUIS: Passant notari en Yonville. Allí coneix a Emma i simpatitzen ràpidament, perquè tenen gustos afins per les lectures sentimentals i les evocacions romàntiques. Sense possibilitat que l'amor es concrete, part cap a Rouen a continuar estudiant. Allí li troba a Emma, tres anys després. Viuen un amor apassionat i boig que acaba malament: ell l'abandona i es casa amb una dona decent.
RODOLPHE BOULANGER: Ric galant que té el seu castell en la contornada de Yonville. Frívol i seductor, enreda a Madame Bovary i la convertix en el seu amant. Quan ella ho pressiona perquè s'escapen, ell escapa deixant arruïnada moralment a Emma. Anys després ella ho buscarà perquè la salve d'una altra ruïna -la econòmica- . Ell diu no tindre tres mil francs. Emma ho maleïx. Després que ella mor, Rodolphe es troba amb Charles.

• HOMAIS: Farmacéutico en Yonville. Petulante e ignorante, se siente con derecho a opinar sobre todo. Es el típico burgués de pueblo, con ínfulas de sabihondo. Se cree anticlerical, pero es tan vulgar como el cura del pueblo. Es padre de tres hijos a los que quiere convertir en genios científicos. Los niños, en verdad, son sucios y maleducados. Es el indirecto responsable del suicidio de Emma, pues ella toma el veneno en el "laboratorio" del boticario. Homais paradójicamente, es quien siempre da las ideas que llevan a Emma a los brazos de sus amantes.
  
• MADAME BOVARY MADRE: Progenitora de Charles. Posible responsable de la debilidad de su hijo, por sobreprotegerlo tanto. La señora es intrigante y detesta a su nuera Emma. Sin embargo, saca de varios apuros económicos a la pareja. Es real enemiga de la literatura y responsabiliza a las novelas de los "desórdenes" que sufre Emma. Al final pretende quedarse con su nieta, lo que provoca las iras de Charles y la definitiva ruptura entre madre e hijo.
  
• MONSIEUR BOVARY: Padre de Charles. No se parece en nada a su hijo: es borrachín, mujeriego y perezoso. Su pobre esposa lo mantiene. El señor se da ínfulas de conquistador, pero no es más que un "viejo verde" en decadencia. Muere de un infarto.
  

MADAME BOVARY

GUSTAVE FLAUBERT

Gustave Flaubert (Rouen, 12 de desembre de 1821 - Croisset, Canteleu (Sena Marítim), 8 de maig de 1880) és un escriptor francès de reconeguda influència.
Era el segon fill d'Achille Cléophas Flaubert (1784-1846), cirurgià molt ocupat de l'hospital de Rouen, França, i d'Anne Justine (1793-1872). Va estudiar sense entusiasme al Collège Royal i després a l'institut de la seva ciutat natal, a partir de l'any 1832. El primer esdeveniment que cal tenir en compte en la seva biografia és la trobada a Trouville-sur-Mer amb Élisa Schlésinger, per qui sentí tota la vida una profunda passió. Amb bona fortuna en el sorteig, escapà del servei militar i emprengué la carrera de dret sense gaire convicció.  Temps despres, deixa els estudis per culpa de les seves primeres crisis nervioses i, el mes de juny del mateix any, s'instal·la a Croisset. En aquest període comença a escriure narracions breus i una primera versió de L'educació sentimental). El 1846 moriren primer el seu pare i després la seva germana (dos mesos després de donar a llum: Flaubert prengué la neboda al seu càrrec).
A París assistí a la Revolució de 1848, amb la qual fou molt crític. Entre maig de 1848 i setembre de 1849 redactà una primera versió de La temptació de Sant Antoni. Entre els anys 1849 i 1852 féu un llarg viatge a l'Orient amb Maxime du Camp, en el transcurs del qual visita, entre altres indrets, Egipte, Jerusalem, Istanbul i Itàlia.
A l'estiu de 1851, Flaubert emprengué la redacció de Madame Bovary, la qual s'allargà durant 56 mesos. No obstant això, durant el Segon Imperi, freqüentà els salons parisencs més influents, com el de Madame de Loynes (de qui es va enamorar) on conegué, per exemple, George Sand. A finals de l'any 1856 publicà Madame Bovary en una revista i l'abril de 1857 el publicà com a llibre, cosa que generà un procés amb l'acusació d'atemptar contra la moral.

El 6 d'abril de 1872, morí la mare de l'escriptor. En aquesta època, patí problemes financers i de salut, per causa de malalties nervioses. Tanmateix, publicà, el 1874, La temptació de Sant Antoni. La producció literària continuà amb Tres contes l'abril de 1877 ("Un cor simple", "La llegenda de Sant Julià l'Hospitaler" i "Herodias").
De 1877 a 1880, escrigué Bouvard i Pécuchet, que havia encetat el 1872-1874. Per desgràcia, la mort se l'endugué el 8 de maig de 1880, a Canteleu, al petit poblet anomenat Croisset. Bouvard i Pécuchet es publicà, de tota manera, pòstumament el 1881.

Retrat per Eugène Giraud

CURIOSITATS TEMA 4

• Els fundadors de Yahoo van trobar el nom de l'empresa llegint un llibre escrit el 1726. Explica-ho.

 Existeixen diverses versions sobre el nom Yahoo!: la versió real que circula en el corporatiu de Yahoo! a Sunnyvale, Califòrnia és que prové del nom d'uns personatges del llibre Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift, els Yahoos. La història conta que a casa de David Filo, Cofundador de Yahoo!, el pare d'aquest anomenava a David i a Jerry "un parell de Yahoos" per la seva naturalesa inquieta i aquests decideixen usar el nom Yahoo! per al seu portal.

• El 1857 es van publicar dues obres cabdals, quines?

 Les flors del mal  de Charles Baudelaire i Madame Bovary de Gustav Flaubert.

• La pel·lícula L'autre Dumas recrea la vida de l'autor de novel·les com Els tres mosqueters o El comte de Montecristo. Per què va ser polèmic aquest film a França? Per cert, Alexandre Dumas pare o fill?

La pel·lícula L'autre Dumas va ser polèmica a França acusada de ser racista perquè Alexandre Dumas era un autor francés d'origen africà, és a dir, de pell fosca, i ve ser representat per Gerard Depardieu, és a dir, un actor de pell blanca (amb l'ajuda de maquillatge i una perruca arrissada).

La pel·lícula recreava la vida d'Alexandre Dumas pare.

•  Mary Shelley va escriure una novel·la terrorífica. De què va?

 Mary Shelley publicà el 1818 l'obra Frankenstein o el Prometeu modern que explicava la història d'un monstre que va crear el doctor Víctor Frankenstein amb les restes de morts i, amb una càrrega elèctrica, aquest cobra vida, però aquest no és acceptat per la societat perquè era diferent i feia por i per això mata a un parent del seu creador. Quan s'assabenta el doctor, aquest decideix anar a parlar amb el seu monstre i aquest es justifica dient que estava molt sol i li demana una companya, però Victor es nega i es perseguit pel monstre mentre ell mata a tots els familiars del científic. Finalment el monstre acaba amb la seua vida quan s'assabenta de la mort de Victor.

Aquesta història tracta temes com la creació i destrucció de la vida, és a dir, jugar a ser Déu o la moral científica. Es tracta de la primera obra de ciència ficció i s'emmarca en la tradició de la novel·la gòtica i romàntica.

• El film El corredor nocturno, basat en una novel·la d'Hugo Buriel, tracta en realitat d'un mite literari. Què té a veure amb Goethe?

 El corredor nocturno és una película de suspens i reflexiona sobre les pors y les obsesions humanes. Té similitud amb Goethe pel pacte diabòlic que realitza Faust, a través de Mefistòfil on li entrega la seua ànima a canvi de ser jove fins a la mort. Mefistòfil obté resultats oposats als desitjats, ja que fa el bé quan busca fer el mal. També té similitud amb l'obra de Wilde El retrat de Dorian Gray, ja que aquest també fa un pacte per ser jove per sempre.