'Ars longa, vita brevis'

"Ars longa vita brevis és una cita d'Hipòcrates que significa: "el art (la ciència) és durador però la vida és breu". Esta expressió s'empra per a indicar que qualsevol tasca important requerix molt es­forç i dedicació; però és poc el temps que disposem per a això, ja que la vida és perible. La frase completa és: 

"Vita brevis, ars longa, occasio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile".

"La vida és breu, l'art, llarg; l'ocasió, fugaç; l'experiència, confusa; el juí, difícil". 

Tot aquell que s'ha endinsat amb afany en algun camp del coneixement humà coneix la sensació d'impotència que este proverbi evoca.

Pel.lícula: Maria de Nazareth

 

La miniserie narra la història de dos dones unides pel seu amor a Jesucrist. Una història inspirada en la bíblia sobre la vida de María de Nazareth, i la de María Magdalena. La sèrie es compon de les següents històries més conegudes com: l'Anunciació a María, i el naixement, la mort, i la posterior resurrecció de Jesús. Totes les seues narracions i històries van des del punt de vista de María de Nazareth, i de María Magdalena, mostrant l'amor d'una mare, i l'amor lleial de dona agraïda amb el seu Redemptor.

L' ÚLTIM SOPAR- Leonardo da Vinci

 El Nou Testament parla que en este sopar, va ser on Jesús va instituir el sagrament del pa i el vi, que són la seua carn i la seua sang. Este sopar, és el moment que antecedix a la crucifixió de Jesús. l'Últim Sopar és descrita en tres dels quatre Evangelis del Nou Testament (Mateo, Marcos i Lucas) , però no en l'Evangeli de Juan. En este sopar, Jesús va dir: -"Que passe de mi este cáliz..."-, i s'ha interpretat com que Jesús oferia una copa als seus deixebles, però curiosament, en la taula no hi ha vi. També va oferir el pa als seus comensals, però no es veuen trossos de pa partits per a oferir, sinó que cada un posseïa el seu tros de pa. En la taula de l'Últim Sopar, sabem realment els nom de sis dels deixebles que estaven, a més de Jesús: Pedro, Santiago, Juan, Simón, Andrés i Judas... la resta de personatges que formen el quadre, són interpretacions i missatges que vol enviar Leonardo. 

EL COMPLEX D'ÈDIP

 En la teoria psicoanalítica, el complex d'Èdip planteja la idea que, durant l'etapa genital del desenvolupament del nen (una de les etapes psicosexuals), que té lloc dels 3 als 6 anys, aquest comença a sentir atracció sexual envers el progenitor del sexe oposat. El nen se sent atret per la mare i comença a odiar el pare, ja que aquest té la mare. Aleshores es desenvolupa un sentiment de culpa, ja que el nen sap que no està bé odiar el pare. Aquest conflicte es resol mitjançant la identificació, en què el nen adopta característiques del pare. El concepte va ser desenvolupat per Sigmund Freud, basant-se en la figura mitològica d'Èdip.

.

 Freud l'anomena un complex humà universal (filogenètic), i la causa de bona part de la culpa inconscient. Postula que existeixen diferents formes d'enfrontar-se al complex: en el cas dels nois, a través del complex de castració i en el de les noies en l'enveja del penis. Un complex mal resolt, segons Freud, condueix a la neurosi, pedofília o homosexualitat. Tot això no es pot detectar molt fàcilment però es nota amb el pas del temps.
Tot i que molts cops s'utilitza el nom de "complex d'Èdip" indistintament per a ambdós sexes també es pot anomenar complex d'Electra l'etapa de desenvolupament psicosexual corresponent per a la nena per a distingir-la de la del nen.

En quin relat de les Metamorfòsi d' Ovidi està inspirat aquest quadre? I l'altre?

 EL PETÓ (GUSTAV KLIMT)

 Aquest quadre representa el moment en què Dafne està en el procés de metamorfosi cap a convertir-se en llorer, i com Apol·lo la intercepta. Per això, la postura de la dona agenollada, no seria un acte de submissió enfront del seu amat, sinó eixe moment en què decidix entregar-se a la terra per a fugir d'ell, i com li van sorgint a poc a poc branques i arrels en direcció a la terra.

DALÍ I EL MITE DE NARCÍS 

 

De totes les versions del mite de Narciso, la més coneguda és la de les Metamorfosis d'Ovidio, segons la que Narciso és fill de la nimfa Liríope i del riu Cefiso. Al nàixer, l'endeví Tiresias prediu a sa mare que este tindrà una llarga vida. De jove és objecte de desig de nombrosos jóvens d'ambdós sexes per la seua bellesa, però ell els rebutja a tots. Entre els seus pretendents, la nimfa Eco s'enamora perdudament però ell no li fa cas i, desesperada, es retira a un lloc solitari on d'ella només queda la seua veu. Nèmesi, arreplegant la súplica d'una de les seues víctimes, aconseguix que Narciso, en un dia calorós, passejant per un lloc on hi ha una font, s'incline a beure i s'enamore de la imatge que veu allí reflectida, la seua. I, com no la pot aconseguir, es deixa morir, inclinat sobre la seua pròpia imatge. En el lloc de la seua mort naix una flor que porta el seu nom, Narcís.

Per què Tirèsies era un endeví cec?

El tebà cec Tirèsias, fill d'Everest i de la nimfa Chariclo, i Calchas eren els dos vidents més famosos de la mitologia grega. Hi ha dos històries diferents sobre la ceguera de Tirèsies i els seus poders paranormals. En la primera es diu que una vegada va veure la virginal deessa Atenea banyant-se despullada amb sa mare. Després d'això, Atenea li va privar del sentit de la vista, encara que li va donar l'enteniment del llenguatge de les aus i el poder per predir el futur. Ella, a més, li va obsequiar amb un bastó especial i li vaig garantir una llarga. Segons la segona versió, Tiresias es va trobar dos serps copulant en la muntanya i va colpejar la femella amb la seua vara, que com a venjança li va transformar en una dona. Huit anys després, sent encara dona, es va trobar les mateixes serps de nou i en esta ocasió va colpejar a les dos, i així va ser tornat al seu estat primitiu".

 

LA PROCESSIÓ DEL CAVALL DE TROIA

El cavall de Troia va ser un enorme cavall de fusta, en el qual s'havien amagat els soldats grecs durant la Guerra de Troia, que els grecs van deixar, com una ofrena davant les portes de la ciutat assetjada de Troia.
Segons l'Eneida de Virgili, les forces gregues no podien entrar a Troia a causa de les altes muralles i els sistemes de defensa que la protegien des de feia deu anys. Els habitants de Troia, grans creients dels déus, havien de ser vençuts amb una trampa, elaborada per Ulisses. Les tropes gregues van retirar-se de la plana, i van deixar només un gran cavall de fusta davant les portes de la ciutat. Els habitants de Troia, en veure el cavall, van pensar que era un regal dels déus i van introduir-lo dins la ciutat. A la nit, els soldats amagats van sortir i van obrir les portes de la ciutat, de manera que van permetre que l'exèrcit grec envaís la ciutat.
 
Aquests fets succeeixen després del que explica la Ilíada d'Homer i abans del que succeeix a l'Odissea, del mateix Homer, ambdós escrits al segle VIII aC. Entre el 29 aC i el 19 aC, Virgili va escriure l'Eneida inspirant-se en les dues obres homèriques.