FRANZ KAFKA
(Praga, 3 de juliol de 1883 - sanatori de Kierling, Viena, 3 de juny de 1924)
Es tracta d'un dels autors
més problemàtics, més enigmàtics, més fantàstics i més genials de la literatura
universal. Podem llegir fragments de les seves cartes, retalls del seus
dietaris, reflexions i pensaments expressats en boca seua als Diaris i en la correspondència mantinguda amb
la seua promesa Felice Bauer ("la berlinesa de dents ferotges") o la seua
amant vienesa, Milena, a més dels seus amics, en especial, Max
Brod.
Naix a Praga el
1883, en el si d'una família de comerciants jueus que tenien una botiga de
vetes i fils. El nom de la botiga era kavka, que
en txec vol dir "gralla", animal sinistre, misteriós, solitari... Una
mica gairebé com ell −no deixa de ser significatiu que en el seu diari les
idees més obsessivament repetides siguen: suïcidi, soledat, silenci i
escriptura−, que se sentia molt orgullós de dur com a nom el nom propi d'un
animal d'aquestes característiques.
ALIENACIONS
Parlem d'alienacions, perquè, en certa manera, Kafka era o se
sentia un alienat. En el moment del seu naixement, Praga formava part de
l'Imperi Austrohongarès. Després de llargs anys de lluita, durant els quals la
llengua oficial de l'Imperi era l'alemany, a partir de 1880 el txec va assolir
el grau de llengua cooficial. D'altra banda, però, la llengua dels jueus de
centre Europa era el jiddisch i els
Kafka, per bé que jueus, no el dominaven. Així doncs, Franz neix a Praga,
ciutat dominada per Viena, primera alienació, alienació política.
Parla
alemany −la llengua dels seus pares, la llengua de l'escola−, dins d'una
comunitat que majoritàriament parlava txec, segona alienació, alienació
lingüística.
I és jueu en una comunitat cristiana o catòlica,
tercera alienació, alienació religiosa. Sembla que tot i que Kafka no era
litúrgic, sí era creient i el catolicisme imperant de la societat on vivia
presentava tot sovint problemes d'antisemitisme irracional, que acabaran amb la
gran follia col·lectiva de l'Holocaust, que van patir les germanes de Kafka,
les quals van morir en camps de concentració. Per acabar-ho d'arrodonir, tot i
que el nucli familiar es troba en les seves mateixes condicions, no s'entenia
amb la seua família, que eren els que havien d'entendre'l especialment perquè
patien les mateixes alienacions que ell: aquesta és la quarta alienació, l'alienació
familiar.
GERMANES DE KAFKA: VALLI, ELLI I OTTLA
Entre
1901 i
1906 estudia dret a la universitat alemanya i acabats els seus estudis
va començar a treballar en una companyia d'assegurances que encara avui
existeix i n'hi ha una sucursal al Passeig de Gràcia de Barcelona,
Assecurazioni Generali. El 1919 agafa una tuberculosi
de la qual acabarà morint el 1924. La tuberculosi l'acompanyarà tota la seua
vida i, de fet, pensava que la malaltia que patia als pulmons només era la
malaltia espiritual que s'havia desbordat.
El Sanatori de Matliary (1920-1921) i la tomba de Kafka al
cementiri jueu de Straschnitz.
En efecte, Brod no
només no va complir els seus desitjos sinó que, a més, va publicar la seua
obra, la qual cosa podria veure's com una doble traïció: ell demanava
destrucció, final i mort i l'amic li oferia difusió, començament, vida. També
podríem plantejar-nos l'abast d'una decisió d'aquestes característiques, la
veritat que pot subjaure en una afirmació com aquesta. Entraríem, però, en el
llarg i escabrós tema de si els escriptors escriuen per a ells mateixos, sense
tenir necessitat de publicar les seves obres (de fet, Kafka no va publicar
ni El procés ni El castell) o, per contra, senten
l'impudorós desig de ser contemplats, coneguts, desxifrats i estimats pel
públic lector.
En qualsevol cas,
podem regraciar-nos en aquesta traïció, perquè gràcies a ella avui ens ha
arribat l'obra d'aquest escriptor genial. I, en darrer terme, sempre podem
posar en qüestió la veritat que s'amaga darrere de la seua última voluntat. Si
Kafka volia cremar la seua obra podia molt bé haver-ho fet ell mateix, no
necessitava ningú. La decisió de transmetre la seua voluntat a un amic demostra
que es tractava, si més no, d'una decisió equívoca. Més encara quan confia
l'acte de destrucció a algú que ja li havia confessat que no podria complir els
seus desitjos. De manera que, tal vegada Kafka no volia que la seua obra acabés
devorada pel foc, per més que possiblement −i de manera paradoxal, o no
tant?− sí que pensés que era precís que el foc consumís la seua obra.
El 1912, entre novembre i desembre, per ser
més exactes, escriu Die
Verwandlung, això és, La
Transformació i no pas La
metamorfosi. L'alemany coneix totes dues paraules: "Metamorphose" −paraula
d'origen grec usada per parlar de les transformacions fabuloses,
mítiques, de l'estil de les d'Ovidi− i "Verwandlung", una transformació entesa en el
sentit de transmutació, de canvi d'aspecte. Tanmateix, van ser els nord-americans, els primers traductors del
relat, els que van "inventar" el títol que havia de fer una
gran fortuna. Per això, sempre s'ha conegut aquest conte
per La Metamorfosi, de la
qual cosa es lamentava Borges en un article de 1983, en ocasió del centenari del naixement de l'escriptor.
Portada de la primera edició del llibre.
La il·lustració de
la portada és una litografia d'Ottomar Starke. Quan Kafka va saber que
Starke estava fent-ne una il·lustració va escriure: "L'insecte no ha de
ser il·lustrat amb cap dibuix. No pot ser mostrat en absolut, ni tan sols
a una certa distància".
El 1919 escriu
la Carta al pare, que en certa
manera és complementària a La metamorfosi, ja
veurem per què. Però aquesta obra resumeix perfectament la idea que Kafka vol
que ens conformem d'ell mateix. Aquesta novel·leta curta −llegida amb les
corresponents cartes de navegació, la més eloqüent de les quals és la Carta al pare− és, en realitat, la
història d'un exili, un exili intern. No en va Kafka també era, sense cap mena
de dubte, un exiliat intern. Exiliat de tots i de tot, només vivia per
escriure.
Contestant la
cèlebre frase de Sthendal, diu de la literatura: "la literatura és un mirall que camina a la vora de l'autor, però
que en lloc de reflectir tot el que li passa, avança en el seu temps".
La seua literatura, com confessa a Gustav Janouch, és un mirall que distorsiona
no pas per crear una il·lusió òptica, sinó per oferir una idea exacta de les
característiques de la realitat.
Sent una passió
furibunda per l'escriptura. L'escriptura és en ell catarsi, purificació,
expurgació de la culpabilitat. El tema de la culpabilitat inexplicable, la
culpabilitat patològica que senten els jueus, és tractat a El procés. I Kafka sent aquesta
culpabilitat patològica que senten els jueus, però també es tracta d'una culpa
que en el seu cas es suma a la por i a la inseguretat.
La
literatura li és vida, l'única mena de vida que suporta i, al mateix temps, de
manera inexorable, és mort. Una mort feliç, si es vol, però mort al cap i a la fi. La
conclusió de tot plegat sembla evident: només es pot escriure si un és amo d'un
mateix davant de la mort, si amb ella s'estableixen relacions de sobirania.
L'esquela mortuòria de Kafka.
Kafka sent que hi ha
quelcom de molt profund entre l'art i la mort, com també existeix entre l'art i
la vida. Però per què la mort? Doncs perquè és l'extrem, l'abisme. L'art és
domini del moment suprem, domini suprem. L'escriptura és una espiral en
moviment, però un no sap mai si el moviment és ascendent o descendent. És un
moviment simultani d'afirmació i de negació que sembla que tendeix cap a un
centre, cap al buit, però que potser sorgeix d'aquest mateix centre, d'aquest mateix
buit. L'eternitat inestable de la pàgina en blanc és només la porta de
transició des d'un caos indesxifrable cap a l'ordre de l'absurd.
Aquest ordre de
l'absurd que tan bé queda reflectit en les seves obres el situen en una posició
francament genial: es tracta d'un autor "tradicional" que obre les
portes de l'absurd. Un absurd que potser només és aparent, que potser és la més
pura i disseccionada, viviseccionada realitat. En efecte, Franz Kafka és un
autor molt clàssic. Els seus models són: Flaubert, Gògol i Dickens, és a dir,
grans realistes del segle XIX. De fet, construeix els seus contes segons els
realistes del segle XIX, tot i que introdueixi elements fantàstics. La metamorfosi ha estat qualificada
de relat fantasiós. I això, que pot semblar una paradoxa, penso que no ho és en
absolut si tenim en compte que, com diu Nabókov, qualsevol obra d'art és una
fantasia en la mesura que reflecteix el món únic d'un individu únic. I si Franz
Kafka va ser realment alguna cosa és únic. Únic no només per genial, sinó també
per rar, per solitari, per marginat, per incomprès, etc. i malgrat tot, Kafka
fa un diagnòstic brutal del seu temps.
![Resultat d'imatges de padre ]franz kafka](https://lectorsalteadoblog.files.wordpress.com/2016/03/kafkas_parents_c1913.jpg)
.jpg)