Un dels detalls de la seua vida que més desperten este sentiment és la intensa relació amorosa que va portar amb un altre poeta, Paul Verlaine. Rimbaud li va escriure una carta a Verlaine, amb la intenció de conéixer-ho en persona, ja que ja era un poeta famós en eixe temps. En la correspondència va annexar algun dels seus poemes.
Verlaine va contestar a
esta carta enviant-li també un bitllet de tren perquè fora a sa casa. A
més va annexar una inscripció que deia: "Ven volguda gran ànima,
t'esperem, et volem", invitant-lo a una estada amb ell i la
seua llavors esposa Mathilde Mauté. L'increïble és que Rimbaud en este
temps tenia res més i ni més ni menys que 16 anys.
Despres d'un temps,
Verlaine va abandonar a la seua esposa per a aventurar-se amb el jove
poeta i no van tardar molt ambdós en mudar-se a Londres. Els rumors
asseguren que van viure grans penúries econòmiques, tant que un dia van
arribar inclús a pidolar. La seua relació sentimental va començar a
deteriorar-se cada vegada més, fins al punt en què, enmig d'una crisi
nerviosa i espantat per l'imminent abandó de Rimbaud, Verlaine el va
atacar propinant-li un tir en la nina, fet pel qual Verlaine va ser a
parar a la presó. Temps després es van trobar i van tindre una
conversació de temes variats sense tocar l'incident.
Es parla de que Rimbaud
va tractar d'integrar-se d'una forma més ordenada a la societat,
s'enlistó en l'exèrcit, encara que no va tardar a abandonar-ho, a causa
del seu poc èxit. Temps després es va anar a Etiòpia i va fer una
xicoteta fortuna dedicant-se al tràfic d'armes, i així com hi ha
persones que paregueren estar marcades pel destí, a Rimbaud res pareixia
eixir-li bé: prompte va emmalaltir d'una cama i es va veure obligat a
tornar a París. En la capital francesa la van amputar l'extremitat i sis
mesos després, a Marsella, va morir a causa de complicacions. Va morir
als 37 anys.
¡Calla, calla d'una
vegada! ... Ací és la vergonya, el reprotxe: Satanàs dient que el foc és
innoble, que el meu còlera és espantosament panoli. -¡Basta! ... Errors
que em són suggerits, màgies, perfums falsos, músiques puerils. -I dir
que posseïsc la veritat, que veig la justícia: tinc el discerniment sa i
ferm, estic preparat per a la perfección... Orgull. -Se em resseca la
pell del cap. Piedad! Senyor, tinc por. Tinc set, tanta set! Ah! La
infància, l'herba, la pluja, el llac sobre les pedres, el clar de lluna
quan el campanar donava les doce... El diable està en el campanar, a
eixa hora. María! ¡ Mare de Déu santa! -Horror de la meua estupidesa
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada