Versió personal del poema en prosa "Embriagueu-vos"

"Arrisqueu-vos"

Cal estar sempre decidit. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible incertidumbre del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us arrisqueu sense treva.

Però en què? en la vida, en la gent o en l'amor, com més us plaga. Però arrisqueu-vos.

I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda la inseguretat, pregunteu al vent, a l'ona, a l'estel, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: "És l'hora d'arriscar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, arrisqueu-vos incessantment! En la vida, en la gent o en l'amor, com més us plaga!".

Comentari del poema "A una dona que passa"

A UNA DONA QUE PASSA

Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:

prima, alta, de dol, dolor majestuosa,

una dona passà, amb la mà fastuosa

gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,

àgil i noble, amb actitud d'estàtua.

Crispat com un extravagant, bevia jo

als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―,

la dolçor que fascina i el plaer que mata.

Un llamp... després la nit! ―Fugitiva bellesa

d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,

¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?

En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!

Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,

tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!

• Mesureu-ne les síl·labes. De quin tipus de vers es tracta? (Una pista: hi ha hemistiquis.) 

El poema està compost per versos de 12 síl.labes que es divideixen en dos hemistiquis de 6 síl·labes. A més, és un sonet.  

• Tema.

L'amor de l'autor cap a una jove del carrer que mai més tronarà a veure.

• Quines imatges poètiques hi destacaríeu?

 "Crispat com un extravagant, bevia jo

als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―,

la dolçor que fascina i el plaer que mata."

Antítesi: contraposa dos sintagmes que expressen una idea de significació afirmativa i negativa (dolçor/plaer).

" En altre lloc, molt lluny d'aquí" ;
Aliteració: repetició del fonema "ll" en un mateix vers. (lloc/lluny)

 " Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço" 
Paral.lelisme: repetició d'una mateixa estructura diverses vegades però alternant algún element (vas/ adreço)

• Comenteu alguns trets de la poesia baudelaireana presents en aquest poema.

Presència  de figures retòriques i poètiques, i descripcions detallades de llocs.

Comentari del poema "Al lector"

AL LECTOR

L’estultícia, l’error, el pecat, l’avarícia,

les portem a l’esperit i ens roseguen el cos,
i alimenten tots els remordiments amables
com els captaires nodreixen els seus polls.

Els pecats són tossuts, covards els penediments;
exigim un bon preu per confessar les culpes,
i alegrement tornem al viarany fangós:
creiem rentar les taques amb llàgrimes vulgars.

Sobre el coixí del mal, Satan el Trismegista
ens gronxa calmament l'esperit encantat,
i el metall ric de la nostra voluntat
tot l'evapora aquest savi alquimista.

El Diable belluga els fils que ens sotraguegen!
En el més repugnant, hi troben atractius;
fem cada dia un pas avall cap a l'Infern,
sense cap por, per tenebres que puden.

Talment un disbauxat que besa i que devora
el pit martiritzat d'una puta envellida,
robem, com de passada, un plaer clandestí,
i l'espremem igual que una taronja pansida.

Espès, formiguejant, com un milió d'helmints,
al cervell se'ns esplaia un poble de Dimonis,
i, així que respirem, la Mort, riu invisible,
ens baixa pels pulmons amb queixes apagades.

Si la violació, el verí, el punyal, l'incendi,
encara no han brodat amb bella filigrana
l'ordit banal dels tan penosos destins nostres,
és perquè no tenim, ai las! una ànima gosada.

Però enmig de les panteres, els xacals i les llobes,

els micos, els voltors, les serps i els escorpins,

i els monstres que udolen, que bramen i que repten,
n’hi ha un de molt més lleig, dolent i més ronyós

en el corral infame de tots els nostres vicis!
Encara que no crida ni gesticula gaire,
transformaria el món en un munt de deixalles
i se l’empassaria de grat amb un badall:

l’Avorriment! Amb ulls tot plens d’un plor involuntari
somnia cadafals mentre fuma una pipa.

El coneixes, lector, aquest monstre refinat,

hipòcrita lector, germà que te m’assembles!

• A nosaltres, lectors, què vol dir-nos Baudelaire?

 Baudelaire vol dir-nos que l’estultícia, l’error, el pecat, l’avarícia, es troben en l'ànima de tots els èssers i alimenten tots els remordiments amables.A més afirma que els vicis estan en totes les ànimes encara que per covardia no es deixen veure.
Finalment, també diu que hi ha un vici encara pitjor que la violació, el verí i l'incendi, el qual és l'avorriment.

CHARLES BAUDELAIRE

Les obres creativa i crítica de Baudelaire es desenvolupen en paral·lel. En l’assaig titulat Saló de 1845, escriu que els pintors pinten cada vegada millor, però que no plasmen «l’heroisme de la vida moderna». En un temps en què la pintura es reserva a les escenes bíbliques, militars, històriques o simbòliques, Baudelaire apel·la al sentit del present que segons ell ha de regir l’art. L’any següent, en el Saló de 1846, presenta la ciutat com el nou gran tema. El 1857 publica la primera versió del poemari Les flors del mal, plena de blasfèmies, d’obscenitats, de violència. No tem l’escàndol, al contrari: fa poc que Madame Bovary ha estat jutjada i absolta, i el judici ha contribuït a l’èxit de l’obra. Les flors del mal són jutjades per la mateixa cambra que havia absolt Flaubert, però Baudelaire és condemnat a pagar una multa i a eliminar sis poemes. L’autor que esperava la consagració és condemnat. La poesia de Les flors del mal i la prosa de Spleen de París duen a la pràctica els pressupòsits estètics que l’autor havia fet explícits, ja que plasmen «l’heroisme de la vida moderna». 

En cap dels dos llibres hi trobem un enamorat melangiós, ni un guia moral, sinó un artista modern, quirúrgic, que aixeca acta del que veu. És en aquest sentit que Baudelaire és un escriptor modern, el primer que pren com a rerefons la solitud i les misèries de la ciutat. Els poemes, si bé segueixen aquesta temàtica nova, mantenen els patrons mètrics tradicionals. En canvi les proses de Spleen de París incorporen també la novetat en la forma: el llibre no té l’arquitectura tancada de Les flors del mal, sinó que convida a deambular-hi amb llibertat, a passejar-hi com per una ciutat, sense rumb.

Curiositats Tema 5

Segurament coneixes aquest quadre. Comenta amb quin moviment el podem relacionar.  
Aquest quadre el podem relacionar amb el cubisme, moviment artístic desenrotllat entre 1907 i 1914, nascut a França i encapçalament per Pablo Picasso, Georges Braque, Jean Metzinger, Albert Gleizes, Robert Delaunay , Juan Gris i Guillaume Apollinaire. És una tendència essencial, perquè dóna peu a la resta de les avantguardes europees del segle XX. No es tracta d'un estil més, sinó de la ruptura definitiva amb la pintura tradicional.


 
Busca alguna altra pintura famosa relacionada amb el període que estem estudiant.  
Guernica és un famós quadre de Pablo Picasso, pintat en 1937, el títol dels qual al·ludix al bombardeig de Guernica, ocorregut el 26 d'abril del dit any, durant la Guerra Civil Espanyola. Va ser realitzat per encàrrec del director general de Belles Arts, Josep Renau a petició del Govern de la Segona República Espanyola per a ser exposat en el pavelló espanyol durant l'Exposició Internacional de 1937 a París, a fi d'atraure l'atenció del públic cap a la causa republicana en plena Guerra Civil Espanyola.


 
Localitzes en el quadre el teu -a partir d'ara- poeta preferit?


 
El poeta es troba a la dreta del quadre sentat en una cadira llegint un llibre.
 
Aquesta òpera de Puccini és un viatge musical al París més bohemi; però, què és la "bohèmia"? 
La paraula està associada a l'estil de vida que s'aparta de les convencions socials i que privilegia l'art i la cultura per sobre les coses materials. Es a dir, inconformista, lliure i no convencional. 

Coneixes L'ocell de foc, d'Ígor Stravinski?  
L'ocell de foc d'Ígor Stravinski es un ballet de 1910 de Ígor Stravinski basat en historias folclóricas ruses sobre l'ave màgica de brillo intenso.

Segona Part. Capítol 10

Romangué una estona amb el paper als dits. Les faltes d'ortografia s'hi enllaçaven les unes amb les altres. Així i tot, Emma seguia el pensamentpaternal que picotejava afectuós entre les ratlles com una gallina des del darrere de les estaques d'un clos. Es veia que havia eixugat la tinta amb la cendra de la llar, car li'n caigueren unes motes al vestit, i s'imaginà el seu pare ajupint-se al peu del foc per tal de servir els ferros. Feia tant de temps que ja no estava al seu costat, seient, com tenia per costum, a l'escambell, prop de la llar, fent cremar els extrems dels joncs marins i contemplant-los mentre espurnejaven!... Recordà certes tardes d'estiu assolellades. Els poltres, quan els passava algú pel costat, renillaven i s'allunyaven galopant, galopant...Sota la seva finestra hi havia un rusc; les abelles, a vegades, tot volant atretes per la llum, anaven a colpejar els vidres i rebotien com unes pilotetes d'or. Quina felicitat en aquell temps!, quina llibertat!, quina esperança!, quina abundor d'il·lusions! Ara, ja no li quedava res! Havia anat despenent-ho a través de les aventures de la seva ànima, en les seves successives condicions, en la virginitat, en el matrimoni, en l'amor. I així havia anat perdent-ho tot al llarg de la seva vida com aquells viatgers que abandonen una porció de la pròpia riquesa a cada hostal que troben pel camí.

Doncs què era, enmig de tot, el que la feia ser tan dissortada? On era la catàstrofe extraordinària que l'havia trasbalsada? I aixecà el cap tot esguardant al seu voltant com si cerqués la causa d'aquell sofriment.

•  Assenyaleu algunes formes literàries (estils) de l'estat psicològic de la protagonista en aquest text i de la novel·la en general.

Hi ha un contrast d'estils. La veu de un narrador extern omniscient està en blau mentre que la de l'estil indirecte lliure està en morat.
També hi ha metàfores y personificacions subrayades.

La novel.la realista i naturalista

Apareix cap al 1850 com una reacció contra els excessos de la novel·la romàntica.  Amb els romàntic,  el realisme s'obre camí, pròpiament, amb el propòsit de descriure una societat, en Balzac. Després del 1850, la difusió del positivisme i el progrés de les ciències naturals influeixen en els escriptors que prenen una actitud de rigorosa observació.

Gustave Flaubert és l'ideòleg del realisme literari, l'exposició del qual es troba en la seva Correspondance (1933). Flauberts'impregna d'ideologia positivista. L'expressió flaubertiana dóna la dimensió exacta del nou narrador, observador de la realitat, però també metge de les seves nafres. L'accentuació d'aquest sentit denunciador de les plagues socials conduirà al naturalisme, que s'inicia cap al 1880. La frontera entre realisme i naturalisme restarà, per tant, sempre indecisa, indecisió encara més evident en les literatures que reben ambdós corrents com a influència forana i mai clarament separats.

L'art havia de reproduir fidelment la vida quotidiana de la societat del seu temps i el millor gènere per fer-ho era la novel·la, ja que els permetia copsar i analitzar l'entorn utilitzant la raó i evitant sentiments i emocions. La prosa esdevenia així el mirall de la visió burgesa del món. Els arguments se centraven en la realitat social, política i econòmica de l'eclosió de la revolució industrial i de la puixança de la burgesia. Els escriptors maldaven per trobar la millor tècnica narrativa que permetés explicar tot allò que succeïa amb objectivitat i exactitud, malgrat que no sempre ho aconseguien. L'afany per la documentació i la descripció rigorosa dels ambients i l'anàlisi psicològica dels personatges va cristal·litzar en la construcció d'un llenguatge flexible i adaptable a la diversitat. 

Cada país, però, tenia peculiaritats. Les condicions socials, econòmiques i culturals eren diverses i el realisme prenia formes diferents. 

1. LA NOVEL·LA REALISTA FRANCESA
• Stendhal (pseudònim de Marie-Henri Beyle). El roig i el negre
• Honoré de Balzac. Comédie humaine (Eugénie Grandet, Les il·lusions perdudes...)
• Gustave Flaubert. Les temptacións de Sant Antoni. Madame Bovary. L'educació sentimental. Bouvard et Pécuchet.
2. LA NOVEL·LA REALISTA ANGLESA
   La novel·la realista anglesa no es desfà de la seva tradició de novel·la sentimental i de costums, profundament marcada pel caire moralitzador de l'època victoriana.
• Charles Dickens. Oliver Twist. David Copperfield.
3. LA NOVEL·LA REALISTA RUSSA 
   Una clara influència francesa produeix a Rússia novel·listes com ara
• Fiodor Mikhàilovitx Dostoievski. Crim i càstig. El jugador. L'idiota. Els germans Karamàzov.
• Lev Nikolàievitx Tolstoi. Guerra i pau. Anna Karènina.
4. LA NOVEL·LA REALISTA ESPANYOLA
• Benito Pérez Galdós. Episodios nacionales. Fortunata i Jacinta
• Emilia Pardo Bazán. Los pazos de Ulloa.
• Leopoldo Alas "Clarín". La Regenta.
• Juan Valera. Pepita Jiménez

[També podríem incloure autors de la literatura nord-americana (Mark Twain. Les aventures de Tom Sawyer. Huckleberry Finn. Herman Melvill. Moby Dick.), però la pregunta ja és prou llarga.]

• B. EL NATURALISME

El naturalisme sorgeix a França al voltant del 1870, per influència del positivisme i els estudis científics: el mètode experimental aplicat a la medicina per Claude Bernard en  La medécine expérimental, la teoria de l'evolució de les espècies deDarwin i les teories de Taine sobre la influència del medi en les persones.  

Émile Zola (1840-1902). En el pròleg de la segona edició de Térese Raquin (1868) marca el principi del moviment. Entre 1875 i 1881 publica altres textos teòrics, com Le roman naturaliste. És autor de novel·les com ara Térese Raquin (1867), Nana (1880) oGerminal (1885). Zola dóna molta importància al mètode d'observació i experimentació dels fenomens de conducta humana. Entén la literatura com una història natural i social, on la forma ha de subordinar-se totalment a la intenció del discurs. Així, el naturalisme analitza els efectes deterministes que les lleis de l'herència, el medi i el moment històric tenen sobre el comportament dels personatges. Aplica a la literatura el mètode científic desenvolupat per Claude Bernard a La medécine expérimental i per això reclama del novel·lista i del dramaturg que es mantingui impassible al marge de l'escriptura. El seu objectiu, com el de la ciència, és la recerca de la veritat.

La novel·la i el teatre són els gèneres més adequats per a l'anàlisi naturalista de la realitat, mentre que la poesia se n'exclou pel seu caràcter líric i subjectiu. El naturalisme, per a Zola, també cerca un ideal: el progrés en el coneixement com a camí per arribar a un progrés moral de la persona i de la societat. I ho fa des del compromís amb la República, en especial després del desastre de 1870, com a plataforma capaç de fondre l'ideal romàntic de llibertat amb el de justícia, dins la constitució democràtica, fins i tot enfrontant-se al clergat.

La seva intenció és regeneracionista i, per tant, moralitzadora envers l'individu i la societat, per incorporar-la al progrés i a una vida humana més rica en tots els aspectes, que tindria el seu epicentre en la gran ciutat industrial moderna que per a ell és París. Valora el periodisme i la crítica literària i artística, idonis per fer arribar les seves idees a un públic ampli. Ell mateix, com a novel·lista, el traeix sovint, amb el guany d'una alta qualitat narrativa i fins poètica. Entre les característiques de la novel·la naturalista, destaquen l'objectivitat, el determinisme (l'home està sotmés a les lleis del medi social, del moment històric i de  l'herència biològica), el mètode experimental (el novel·lista, com el científic, ha d'experimentar amb els personatges i observar les seues reaccions) i l'estil descriptiu, retrat realista, impersonalitat del narrador i llengua adequada als personatges i a l'ambient de l'època.

En la literatura catalana, Narcís Oller comença escrivint novel·les realistes, però algunes de les seues obres, com  La papallona, L'escanyapobres o La bogeria, deriven cap al naturalisme. Zola va tenir una gran influència en Oller, considerat el creador de la novel·la moderna catalana. Fins i tot, l'escriptor francès escriuria el pròleg de la traducció francesa de La papallona. Oller va recol·locar la novel·la catalana en la tradició i amb la traducció de novel·les com La papallona o L'escanyapobres va obtenir un ressò internacional en el seu temps comparable al de Verdaguer (en poesia) i al de Guimerà (en teatre).