Les Flors del Mal LXXV- SPLEEN

SPLEEN

Pluviós, irat amb la ciutat sencera,

de l'urna vessa a dolls un fred molt tenebrós

als pàl·lids habitants de les tombes veïnes

i va sembrant la mort en tot raval ombrós. 

  (L'AUTOR PARLA DEL CEMENTERI EN UN DIA DE PLUJA I FED. EXPRESSA ELS SEUS SENTIMENTS MITJANÇANT LA COMPARACIÓ AMB AQUEST).

El gat que tinc a casa, buscant un jaç per terra

agita sense treva el cos magre i ronyós;

el cor d'un vell poeta per canonades erra

amb la cansada veu d'un geni fredorós.

Rondina ja el bordó, i el tió que fumeja

acompanya amb falset el pèndol refredat,

mentre en un joc igual com flaires putrefactes,

llegat antic, fatal, de vella hidròpica,

la sota de cors, bella, i la reina de piques,

xerren sinistrament dels seus amors difunts.

• personificacions
• metàfores 
• sinestèsies
• símbols: L'urna (la mort). El gat (el poeta, l'amant?). El bordó (la mort). El tió que fumeja (misèria). El joc de cartes (el futur). La sota de cors (jove enamorat, ingenu). La reina de piques (dona amb més experiència).

 Com podem veure, en els primers versos l'autor ja mostra eixa angoixa que li produeix el pas del temps amb això de "jove però molt vell" o quan acompanya "esquelet" amb l'adjectiu "jove". Apreciem que el pas del temps és una cosa que no li agrada a l'autor, veu la joventut molt lluny i l'envelliment damunt seu. La resta de poema, és com si l'autor no tingués vida, fa referències a la mort o símbols que és poden identificar amb aquesta com és le cas d' "esquelet"  o "cadàver". Trobem més referències amagades entre els versos. "El llit amb la flor de llirs", com si es tractés d'una tomba, és a dir, la mort apareix de nou.

En definitiva, ens trobem davant d'un text amb referències constants a aquest sentiment tràgic que tant identifica l' Spleen.
 

Les Flors del Mal XXXIV- EL VERÍ

EL VERÍ
El vi pot revestir la més bruta cofurna
amb luxe prodigiós,
i fa sorgir més d'un pòrtic de faula
amb l'or del vapor roig que té,
igual que un sol que es pon en cel ennuvolat.
 
(L'AUTOR COMPARA EL VI AMB UNA BEGUDA CELESTIAL QUE ACONSEGUEIX DONAR-LI VIDA A LES COSES MÉS FOSQUES. ES COMPARA LA LLUMINOSITAT ROJA DEL VI AMB LA DEL SOL)
L'opi engrandeix allò que no té límits,
allarga l'infinit,
aprofundeix el temps, furga la voluptat
i emplena els cors de plaers
negres i ensopits, enllà de llur capacitat.

(LES DROGUES , PORTEN A L'HOME MÉS ENLLÀ DELS SEUS LÍMITS FINS A LES RIBES DE L'INFINIT. L'AMOR ÉS UN VERÍ, COM EL VI I L'OPI)

Però res d'això no val aquest verí que vessen
els ulls que tens, de color verd,
llacs en què l'ànima em tremola i es veu a l'inrevés...
Van els meus somnis, en corrua,
a sadollar-se en aquests gorgs amargs.

(EN AQUEST POEMA L'AUTOR EXPLICA QUE QUAN ENS SENTIM MAL, ENS BEGUEM UN VERÍ PER A EVADIR-NOS. BAUDELAIRE COMPARA AQUEST VERÍ AMB LA SEUA ESTIMADA, QUE FA QUE EL TRANSPORTE A ALTRA DIMENSIÓ IGUAL QUE QUAN ES PRENEN DROGUES. AL VEURE ELS SEUS ULLS VERDS SE SENT TAN ENAMORAT QUE LI TREMOLA EL ÀNIMA I ELS SEUS SENTIMENTS ES TORNEN MÉS PROFUNDS.)

Però res d'això no val el pèrfid, gran prodigi
de la saliva teva, que mossega
i duu a l'oblit una ànima innocent,
i, arrossegada pel vertigen,
la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort!

(L'AUTOR DIU QUE ELS BESOS DE LA SEUA AMADA SÓN MÉS PODEROSOS QUE QUALSEVOL DROGA )

 

Les Flors del Mal XXXIV- EL GAT

EL GAT

Vine, gatet, al meu pit amorós
         —les urpes, a l'amagatall— 
i deixa'm submergir-me en els teus ulls,
         barreja d'àgata i metall. 

EN AQUESTA ESTROFA L'AUTOR AMAGA LA FIGURA DE LA DONA I LA SUBSTITUEIX PER LA DEL GAT. COMBINA ELEMENTS NEGATIUS AMB ALTRES POSITIUS.
 
Quan amb els dits t'acaricio ben a pler
         el cap i el llom flexible,
i quan la mà va i s'embriaga de plaer
         palpant-te el cos elèctric, 

L'AUTOR SEGUEIX COMPARANT A LA SEUA AMADA AMB EL GAT. LA PELL DE LA DONA SUAU LI RECORDA A LA SUAVETAT DEL PÈL DEL GAT.
 
veig la figura de l'esposa. El seu esguard,
         com ho és el teu, amable bèstia,
profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.

  L'AUTOR S'IMAGINA LA FIGURA DE JEANNE QUAN VEU AL GAT. LA MIRADA DE JEANNE ES PROFUNDA I FREDA. ES PRODUEIX UNA DUALITAT JA QUE AQUESTA MIRADA POT PRODUIR SENTIMENTS PROFUNDS I A LA VEGADA GENERAR DOLOR I TRISTESA.
 
         I, des dels peus fins a la testa, 
neda un airet subtil i un perillós perfum
         tot al voltant del seu cos bru.


BAUDELAIRE ESMENTA LA PELL MORENA DE JEANNE I EL PERFUM D'AQUESTA EL QUAL ÉS PERILLÓS PER A ELL JA QUE L'EMBRIAGA.




ACTIVITATS

• Identifiqueu dos versos que facen referència a Jeanne Duval. [Baudelaire va anomenar "ma femme" la mulata Jeanne Duval des de 1850, encara que no s'hi va arribar a casar mai.]    

 

"veig la figura de l'esposa. El seu esguard, 

   com ho és el teu, amable bèstia,
profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.

I, des dels peus fins a la testa,  

neda un airet subtil i un perillós perfum

tot al voltant del seu cos bru."

Les Flors del Mal XXXIV- EL VAMPIR

EL VAMPIR

Tu, que has entrat com una daga
dins el meu cor queixós;
tu, forta com una armada de dimonis
vas venir, boja, engalanada,

a convertir en jaç i domini
el meu esperit humiliat;
—infame ser que em té lligat
com el forçat a la cadena,

i al joc el jugador obstinat,
a la botella l'embriac,
i a la carronya la vermina,
—sigues per sempre maleïda!

Al ràpid glavi li he pregat
de conquerir la llibertat,
i he dit al perfidiós verí:
salva'm de la roïndat.

Ai las! Verí i espasa
m'han menyspreat i han dit:
«No escau que siguis redimit
del pèrfid esclavatge,

ruc! —Si el nostre esforç
t'alliberés d'aquest poder,
el teus petons darien vida,
altra vegada, al teu vampir!».

Baudelaire ha volgut expressar l'horror d'una existència lligada a una condemna. Però si l'home es subleva contra el seu vampir, no li serveix per a res, ja que l'amor que sent cap a la  seua amada és molt intens i fort, d'eixos amors que fan realment mal, dels quals no et pots desprendre fàcilment, perquè quan més intentes allunyar-te d'eixe amor, més prop et trobes. Tot esforç o intent per a no pensar en ella es transforma en una obsessió. 

El poema presenta una estructura molt clara. Hi ha un tu, el vampir, a qui el poeta dirigeix una serie d'adjectius de caràcter prou negatiu, "loca engalanada"o "infame ser". Les dos comparacions posterior recolzen la identificació del tu amb la mort i el mal: " Tu que has entrat com una daga", "tu forta com una armada de dimonis". També està el jo del poeta "cor queixós", "espirit humiliat" i finalment cal recalcar diverses comparacions del vers huit a l'onze, on podem observar el caràcter addictiu i degradant d'aquest amor que el poeta sent cap a la seua amada.

Les Flors del Mal XXII-PERFUM EXÒTIC

PERFUM EXÒTIC

Si ensumo la fragància d'aquest teu pit que crema,
els ulls tancats, un vespre càlid de tardor,
veig desfilar davant de mi ribes felices,
fulgents pels raigs d'un sol invariable;

(HI HA UNA RELACIÓ ENTRE ELS DISTINTS SENTITS (OLOR I VISTA). L'AUTOR S'IMAGINA UN LLOC EXÒTIC.)

una illa peresosa on la natura dóna
arbres mai vistos i saborosos fruits;
homes de cossos prims, però vigorosos,
i dones que sorprenen pel seu esguard sincer.

(DESCRIPCIÓ IDEALITZADA I SUBJECTIVA D'UNA ILLA EXÒTICA.)

Guiat per l'olor teva a climes agradables,
veig un port carregat de veles i de pals
encara fatigats per l'onada marina,

(L'AUTOR S'IMAGINA QUE ESTÀ EN EL PORT D'UNA ILLA PARADISÍACA. SINESTÈSIA DEL PERFUM A LA VISTA.)

mentre el perfum dels tamarindes verds,
que circula per l'aire eixamplant-me els narius,
se'm confon dins el cor amb cants de mariners.

(SÍNESTÈSIA DEL PERFUM A L'OÏDA)

El poema està compost per a la mulata Jeanne Duval, amant de Baudelaire. 

Presenta l'estructura d'un sonet. Els seus versos són alexandrins Esta perfecció mètrica es propia del simbolisme.

            Té caràcter sensitiu en distints nivells:

- olfatiu:  "Si ensumo la fragància d'aquest teu pit que crema,"

             "mentre el perfum dels tamarindes verds,
                         que circula per l'aire eixamplant-me els narius,"

-gustatiu: "arbres mai vistos i saborosos fruits;"

-visual: "els ulls tancats, un vespre càlid de tardor,"

              "veig un port carregat de veles i de pals
                        encara fatigats per l'onada marina"

           

  Este poema anuncia els tres temes puntals de la passió baudeleriana: la sensualitat, l'evasió (especialment cap a mòns exòticos) i el viatge.

L' exotisme –que se manifesta ja des del mateix títol– ve reforçat per cert vocabulari aplicable a llocs llunyans. La presencia del jo líric apareix ja desde el primer vers i es prolonga durant tot el poema.

El poema es pot dividir en dos parts: la primera compren els dos quartets( descripció del paisatge somiat) i la segona està formada per els dos tercets (desenllaç del poema)

L'HIMNE A LA BELLESA-Les Flors del Mal XXI

HIMNE A LA BELLESA 

¿Véns de l'abisme o d'un cel insondable,
Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví,
vessa confusament el crim i el benefici,
i és per això que se t'assembla el vi.
(BOUDELAIRE QÜESTIONA L'ORIGEN DE LA BELLESA I MANIFESTA QUE POT SER DOLENTA I PERFECTA. LA COMPARA AMB EL VI PERQUÈ AQUEST ÉS BO PERÒ SI ET PASSES AMB ELL POT SER DOLENT.)
Portes en la mirada l'aurora i el crepuscle;
escampes perfums com la tempesta al vespre;
són filtre els teus petons i una àmfora la boca,
que fan covard l'heroi i coratjós el nen.
(LA BELLESA DE LA DONA ES CAPAÇ DE FER QUE AMB ELS SEUS BESOS FINS ALS MÉS VALENTS ES CONVERTISQUEN EN COVARDS.)
¿Surts de l'abisme negre o véns dels astres?
El Destí, captivat, com un gos t'estalona;
sembres a l'atzar la joia i els desastres,
i ho senyoreges tot i no respons de res.
(L'AUTOR NO SAP D'ON VE TANTA BELLESA I PER TANT, DIU QUE LA BELLESA TOT HO POT JA QUE NO HI HA RES PER DAMUNT D'AQUESTA.)
Camines sobre els morts, Bellesa, fent-ne mofa;
l'Horror no t'és la menys preuada de les joies,
i el Crim, com el penjoll que més t'estimes,
dansa amorosament sobre el teu ventre altiu.(AQUESTA BELLESA NO ÉS INNOCENT, POT TINDRE COMPORTAMENT NEGATIU TAMBÉ.)
.L'insecte enlluernat vola vers tu, candela;
crepita, crema i diu: «Oh flama beneïda!».
Inclinat en l'amada, l'enamorat panteixa
igual que un moribund acariciant la tomba.
(LA BELLESA ES CAPAÇ DE MATAR PERÒ A LA VEGADA DÓNA FELICITAT. PER AQUEST MOTIU, L'AUTOR DIU QUE LA GENT VA CAP A LA BELLESA DE L'AMOR ENCARA QUE SÀPIGA QUE NO LI CONVÉ DEGUT AL DOLOR QUE AQUEST APORTA.)
¿Què hi fa, si véns del cel o de l'infern, Bellesa,
monstre terrible, ingenu i espantós,
si els ulls que tens, els peus i el teu somriure m'obren
la porta d'un Infinit que estimo i mai no he conegut?
(NO LI IMPORTA D'ON VE LA BELLESA, SOLS LI IMPORTA LA IMPRESSIÓ QUE TÉ D'AQUESTA.)
De Satanàs, de Déu, ¿què importa? Àngel, Sirena:
¿què hi fa, si converteixes —fada amb mirada de vellut,
ritme, perfum, lluor, tu, única reina!—
el món en menys horror i menys feixuc l'instant?
 (L'AUTOR SOLS BUSCA L'INSTANT DE FELICITAT, SENSE IMPORTAR-LI LES CONSEQÜÈNCIES.)
 

L'IDEAL- Les Flors del Mal XVIII

No seran mai, aquestes noies de vinyeta,
productes espatllats d'un segle decadent,
els peus amb borseguins, els dits amb castanyetes,
les que satisfaran un cor com el que tinc.

Deixo per a Gavarni, poeta de clorosis,
l'estol xiuxiuejant de nenes de l'hospici,
perquè no sé trobar, entre les flors marcides,
cap rosa que s'assembli al meu roig ideal.

El que busca aquest cor, profund com un abisme,
sou vós, Lady Macbeth, amb la tirada al crim,
un somni d'Èsquil nascut en la tempesta;

o a tu, immensa Nit, filla de Miquel Àngel,
que regires, tranquil·la, en positura estranya,
els teus encants forjats en boca de Titans!




L'autor diu que Lady Macbeth és l'única que pot omplir el buit del seu cor ja que ni les noies de vinyeta (aquelles irreals que no són de l'època), ni les noies de l'hospici (aquelles pàl.lides que representen l'ideal de bellesa de l'època) li agraden.

Als tercets es troba la solució del poema, per tant, en la tercera estrofa explica que les altres dones no li dónen satisfacció en res. El seu cor vol a una dona del seu ideal, la qual siga forta, dominant i ambiciosa com Lady Macbeth. 

L'ENEMIC- Les Flors del Mal X

L'ENEMIC

La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.

Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.

Qui sap si les flors noves que somnio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.


—Dolor, dolor! Devora el Temps la vida
i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.



 El primer quartet: La seva joventut va ser una tempesta fosca però, des de la maduresa del present, veu que tot no va ser tan turmentós, va haver-hi moments lluminosos; tot i que aquestos només aprofitaren per ressaltar més les situacions adverses.

El segon quartet: “m'ha arribat una tardor d'idees”, i jutja que és el moment de reconsiderar allò realitzat fins al present perquè “ em cal utilitzar la pala i el rasclet”. Aquests són els instruments que necessita per continuar la lluita i tornar a començar tantes vegades com siga necessari.; aquest és el sentit de l'existència romàntica.  “Les terres inundades on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar” és el territori on actuarà el personatge romàntic. El subjecte líric coneix la desolació però no es rendeix perquè haurà de recomençar.

En aquest quartet apareixen expressions com “tardor”, “terres inundades”, “aigües”, “fossar” que fan referència a la desolació romàntica davant la mort: la tardor de l'existència, quan l'home només espera i tem.

El primer tercet: s'inicia amb una interrogació (interpel·lació) “Qui sap”. "Les flors noves que alegren la desolació del seu jardí",  simbolitzen l'esperança del poeta romàntic. Ha somniat un món millor però tem per l’abisme entre somni i realitat.

El segon tercet: “-Dolor, dolor!”. Aquests sorgeixen com un crit que avancen la meditació “Devora el Temps la vida”. Aquest “Temps” sembla voler dir que el present no existeix sinó que es va escolant minut a minut. En el penúltim vers apareix la imatge de “l'Enemic obscur”. Ací trobem la metàfora clau del poema: el temps és l'enemic obscur que ens consumeix el cor i devora el temps.

  L'enemic de Baudelaire és el temps mort.

CORRÈSPONDENCIES

CORRESPONDÈNCIES

La Natura és un temple de columnes vivents
que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
l’home hi camina com per un bosc de símbols
que l’observen amb una mirada familiar.

(L'AUTOR ENS PLANTEJA LA IDEA DE LA NATURA IDEALITZADA.)
Com llargs ressons que de lluny es confonen
en una tenebrosa i profunda unitat,
tan vasta com la nit i com la claredat,
els sons, els perfums i els colors es responen.

(AQUESTA NATURA PREN FORMA PER MITJÀ DE LES LLUMS, ELS SONS, LA VISIÓ I L'OLOR.)

Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants,
dolços com l’oboè, verds com les prades
—i n’hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals,

(ES DESENVOLUPA L'IDEA DELS TERCETS. ENS INFORMA DELS OLORS)

que s’escampen igual que coses infinites,
com l’ambre, com l’almesc, l’encens i el benjuí,
que canten els transports del cor i dels sentits.

(TAMBÉ ES DESENVOLUPA L'IDEA DELS TERCETS I ES PARLA DEL MÒN INFINIT I DE LES COSES INFINITES).

En altres paraules, l'autor parla d'un món sobrenatural, que es troba amb els aspectes més primitius de la natura.

Comentari del poema "L'albatros"

 L'Albatros

Sovint, per divertir-se, les tripulacions
capturen els albatros, ocells grans de l'oceà,
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes.

Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs,
arroseguen feixucs les seves ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.

Viatger que volava... ara maldestre i indolent!
Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant!
Un li remena el bec amb una pipa curta,
l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat!

El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer;
exiliat per terra, enmig de les xiulades,
les ales de gegant no el deixen caminar.


El poema està compost per quatre quartets de versos alexandrins, de rima consonant i amb dos hemistiquis (6+6). 
Les tres primeres estrofes són descriptives, ja que descriuen com uns mariners capturen albatros per tal d'entretenir-se i passar una bona estona.
L' última és una al·legoria. En aquesta estrofa el poeta es compara amb l'animal més poderós del mar.
Apareix aquesta relació perquè l'animal és lliure sempre fins que el capturen els mariners, en canvi l'autor, que podria ser-ho sempre, estar lligat a les lleis que regeixen el seu país i també al seu propi criteri, perquè els humans som éssers socials, per tant ell no pot expressar tot el que voldria.