Tema 6. Curiositats

• Segurament coneixes el conte "Gregor" (Guadalajara), de Quim Monzó. Llig aquest article i aquest altre i fes-ne un comentari. 

Gregor, el conte que es troba dins de Guadalajara de Quim Monzó, està basat en La Metamorfosi de Kafka. En aquest conte de Quim Monzó, un escarabat es convertit en xiquet que finalment, quan ja s'adapta a la vida humana, mata a la seua família. El fenòmen contrari ocorre en la Metamorfosi quan el protagonista es convertit en escarabat però a diferència del conte de Quim Monzó, aquest mor accidentalment.

• Saps què és el teatre jiddisch?

 El teatre jiddish són obres escrites i interpretades per jueus en la llengua Jiddish, la llengua que utilitzaven els asquenazites del centre d'Europa. Les arrels d'aquest teatre són les obres satíriques.

 La seua importància s'exten des de final del segle 19 fins a principi de la II Guerra Mundial.

El seu repertori era molt ampli: òpera, musicals o fins i tot melodrames; a més d'açò, els temes tractats solien ser la immigració o la pobresa.

• Una de les pel·lícules on podeu trobar alguns del escriptors del tema 6 és "Mitjanit a París", de Woody Allen. El protagonista viatja al passat i coneix Ernest Hemingway i Scott Fitzgerald, entre d'altres.

 Una parella nord-americana són a París, en viatge de negocis, amb la filla i Gil, el seu novi, amb qui té previst de casar-se a la tardor. En Gil du una reeixida carrera de guionista a Hollywood, però no ha acabat de renunciar mai a la vocació d’escriptor, de manera que està treballant en un llibre quan arriben a la ciutat de la llum, on de jove havia fet crèixer la llavor precisament d’una vida bohèmia d’autor literari. Passejant altre cop pels carrers i jardins de París, Gil experimenta unes sensacions i li passen unes coses… que li canviaran la vida, a ell i a la conservadora família amb què ha viatjat.

RESUM CAPÍTOL 3

Fa 3 mesos que Gregor està tancat en la seua habitació. El seu dolor d'  esquena augmenta amb el temps ja que ningú vol llevar-li la poma incrustada en l'esquena. 
La seua família està tenint problemes econòmics ja que ell era l'única que treballava i s'encarregava demantindre a tota la família. A causa d'açò, van  despatxar a l'assistenta, van alquilar tres habitacions i van vendre totes les joies.

 Gregor recorda el seu passat amb molta tristesa i nostàlgia. Amb el temps,el tracten cada vegada pitjor. La seua habitació inclòs es va convertir en un despatx i ja no havia quasi espai per a ell. 

Greta li donava el menjar ràpidament i amb un pal per por a veure'l .La germana de Gregor va haver de començar a treballar i estudiar per la nit per aconseguir mantindre a la seua família. 

Finalment, un dia, la nova assistenta es va adonar que Gregor havia mort i s'ho va comunicar a la família. Aquests es van alegrar molt perquè ja feia temps que desitjaven la seua mort. Els tres van eixir a passetjar sense preocupar-se de la mort de Gregor Samsa i van començar a pensar sobre el futur cassament de la seua filla per tal de tornar a començar.

RESUM CAPÍTOL 2

Gregor porta un mes tancat en casa i l'única persona que l'ajuda portant-li el menjar és la seua germana.  Quan el protagonista es deixa veure, la seua germana s'esglaia i açó provoca un major aïllament per la seua part.

Ell aprén a viure amb el seu nou cos encara que els seus pares prefereixen no veure'l. Un dia la mare es deixa dur pel seu impuls i entra a l'habitació de Gregor. Quan veu l' ésser en el que s'ha transformat el seu fill es queda inconscient.

RESUM CAPÍTOL 1

Un matí, Gregor, el protagonista, es despertà i s'adonà que s'havia transformat en un insecte. Com que era incapaç de moure's, es va quedar al llit i va saltar-se la seua jornada laboral. Després de que la seua família el cridara diverses vegades, l'encarregat va anar a sa casa a per ell.
 
Finalment, quan Gregor va conseguir arribar a la porta i obrir-la, els pares el van veure convertit en un insecte gegant, la mare, asustada,començà a cridar i l'encarregat escapà.

Franz Kafka (1883-1924)

FRANZ KAFKA (Praga, 3 de juliol de 1883 - sanatori de Kierling, Viena, 3 de juny de 1924)

Es tracta d'un dels autors més problemàtics, més enigmàtics, més fantàstics i més genials de la literatura universal. Podem llegir fragments de les seves cartes, retalls del seus dietaris, reflexions i pensaments expressats en boca seua als Diaris i en la correspondència mantinguda amb la seua promesa Felice Bauer ("la berlinesa de dents ferotges") o la seua amant vienesa, Milena,  a més dels seus amics, en especial, Max Brod. 

BIOGRAFIA

Naix a Praga el 1883, en el si d'una família de comerciants jueus que tenien una botiga de vetes i fils. El nom de la botiga era kavka, que en txec vol dir "gralla", animal sinistre, misteriós, solitari... Una mica gairebé com ell −no deixa de ser significatiu que en el seu diari les idees més obsessivament repetides siguen: suïcidi, soledat, silenci i escriptura−, que se sentia molt orgullós de dur com a nom el nom propi d'un animal d'aquestes característiques.
 

ALIENACIONS

Parlem d'alienacions, perquè, en certa manera, Kafka era o se sentia un alienat. En el moment del seu naixement, Praga formava part de l'Imperi Austrohongarès. Després de llargs anys de lluita, durant els quals la llengua oficial de l'Imperi era l'alemany, a partir de 1880 el txec va assolir el grau de llengua cooficial. D'altra banda, però, la llengua dels jueus de centre Europa era el jiddisch i els Kafka, per bé que jueus, no el dominaven. Així doncs, Franz neix a Praga, ciutat dominada per Viena, primera alienació, alienació política. 

 

                                                                 

PARES DE FRANZ KAFKA

Parla alemany −la llengua dels seus pares, la llengua de l'escola−, dins d'una comunitat que majoritàriament parlava txec, segona alienació, alienació lingüística. I és jueu en una comunitat cristiana o catòlica, tercera alienació, alienació religiosa. Sembla que tot i que Kafka no era litúrgic, sí era creient i el catolicisme imperant de la societat on vivia presentava tot sovint problemes d'antisemitisme irracional, que acabaran amb la gran follia col·lectiva de l'Holocaust, que van patir les germanes de Kafka, les quals van morir en camps de concentració. Per acabar-ho d'arrodonir, tot i que el nucli familiar es troba en les seves mateixes condicions, no s'entenia amb la seua família, que eren els que havien d'entendre'l especialment perquè patien les mateixes alienacions que ell: aquesta és la quarta alienació, l'alienació familiar. 

GERMANES DE KAFKA: VALLI, ELLI I OTTLA

Entre 1901 i 1906 estudia dret a la universitat alemanya i acabats els seus estudis va començar a treballar en una companyia d'assegurances que encara avui existeix i n'hi ha una sucursal al Passeig de Gràcia de Barcelona, Assecurazioni Generali. El 1919 agafa una tuberculosi de la qual acabarà morint el 1924. La tuberculosi l'acompanyarà tota la seua vida i, de fet, pensava que la malaltia que patia als pulmons només era la malaltia espiritual que s'havia desbordat.

El Sanatori de Matliary (1920-1921) i la tomba de Kafka al cementiri jueu de Straschnitz.

En efecte, Brod no només no va complir els seus desitjos  sinó que, a més, va publicar la seua obra, la qual cosa podria veure's com una doble traïció: ell demanava destrucció, final i mort i l'amic li oferia difusió, començament, vida. També podríem plantejar-nos l'abast d'una decisió d'aquestes característiques, la veritat que pot subjaure en una afirmació com aquesta. Entraríem, però, en el llarg i escabrós tema de si els escriptors escriuen per a ells mateixos, sense tenir necessitat de publicar les seves obres (de fet, Kafka no va publicar ni El procés ni El castell) o, per contra, senten l'impudorós desig de ser contemplats, coneguts, desxifrats i estimats pel públic lector.

 En qualsevol cas, podem regraciar-nos en aquesta traïció, perquè gràcies a ella avui ens ha arribat l'obra d'aquest escriptor genial. I, en darrer terme, sempre podem posar en qüestió la veritat que s'amaga darrere de la seua última voluntat. Si Kafka volia cremar la seua obra podia molt bé haver-ho fet ell mateix, no necessitava ningú. La decisió de transmetre la seua voluntat a un amic demostra que es tractava, si més no, d'una decisió equívoca. Més encara quan confia l'acte de destrucció a algú que ja li havia confessat que no podria complir els seus desitjos. De manera que, tal vegada Kafka no volia que la seua obra acabés devorada pel foc,  per més que possiblement −i de manera paradoxal, o no tant?− sí que pensés que era precís que el foc consumís la seua obra.

LA METAMORFOSI

El 1912, entre novembre i desembre, per ser més exactes,   escriu Die Verwandlung, això és, La Transformació i no pas La metamorfosi. L'alemany coneix totes dues paraules: "Metamorphose" −paraula d'origen grec usada per parlar de les transformacions fabuloses, mítiques, de l'estil de   les d'Ovidi− i "Verwandlung", una transformació entesa en el   sentit de transmutació, de canvi d'aspecte. Tanmateix, van ser els nord-americans, els primers traductors del   relat, els que van "inventar" el títol que havia de fer una gran   fortuna. Per això, sempre s'ha conegut aquest conte per La  Metamorfosi, de la qual cosa es lamentava Borges en un article de 1983, en ocasió del centenari del naixement de l'escriptor.



 

Portada de la primera edició del llibre.

La il·lustració de la portada és una litografia d'Ottomar Starke. Quan Kafka va saber que Starke estava fent-ne una il·lustració va escriure: "L'insecte no ha de ser il·lustrat amb cap dibuix. No pot ser mostrat en absolut,  ni tan sols a una certa distància".

El 1919 escriu la Carta al pare, que en certa manera és complementària a La metamorfosi, ja veurem per què. Però aquesta obra resumeix perfectament la idea que Kafka vol que ens conformem d'ell mateix. Aquesta novel·leta curta −llegida amb les corresponents cartes de navegació, la més eloqüent de les quals és la Carta al pare− és, en realitat, la història d'un exili, un exili intern. No en va Kafka també era, sense cap mena de dubte, un exiliat intern. Exiliat de tots i de tot, només vivia per escriure.

L'ESCRIPTURA

Contestant la cèlebre frase de Sthendal, diu de la literatura: "la literatura és un mirall que camina a la vora de l'autor, però que en lloc de reflectir tot el que li passa, avança en el seu temps". La seua literatura, com confessa a Gustav Janouch, és un mirall que distorsiona no pas per crear una il·lusió òptica, sinó per oferir una idea exacta de les característiques de la realitat.

Sent una passió furibunda per l'escriptura. L'escriptura és en ell catarsi, purificació, expurgació de la culpabilitat. El tema de la culpabilitat inexplicable, la culpabilitat patològica que senten els jueus, és tractat a El procés. I Kafka sent aquesta culpabilitat patològica que senten els jueus, però també es tracta d'una culpa que en el seu cas es suma a la por i a la inseguretat. 

La literatura li és vida, l'única mena de vida que suporta i, al mateix temps, de manera inexorable, és mort. Una mort feliç, si es vol, però mort al cap i a la fi. La conclusió de tot plegat sembla evident: només es pot escriure si un és amo d'un mateix davant de la mort, si amb ella s'estableixen relacions de sobirania.

L'esquela mortuòria de Kafka.

Kafka sent que hi ha quelcom de molt profund entre l'art i la mort, com també existeix entre l'art i la vida. Però per què la mort? Doncs perquè és l'extrem, l'abisme. L'art és domini del moment suprem, domini suprem. L'escriptura és una espiral en moviment, però un no sap mai si el moviment és ascendent o descendent. És un moviment simultani d'afirmació i de negació que sembla que tendeix cap a un centre, cap al buit, però que potser sorgeix d'aquest mateix centre, d'aquest mateix buit. L'eternitat inestable de la pàgina en blanc és només la porta de transició des d'un caos indesxifrable cap a l'ordre de l'absurd.

Aquest ordre de l'absurd que tan bé queda reflectit en les seves obres el situen en una posició francament genial: es tracta d'un autor "tradicional" que obre les portes de l'absurd. Un absurd que potser només és aparent, que potser és la més pura i disseccionada, viviseccionada realitat. En efecte, Franz Kafka és un autor molt clàssic. Els seus models són: Flaubert, Gògol i Dickens, és a dir, grans realistes del segle XIX. De fet, construeix els seus contes segons els realistes del segle XIX, tot i que introdueixi elements fantàstics. La metamorfosi ha estat qualificada de relat fantasiós. I això, que pot semblar una paradoxa, penso que no ho és en absolut si tenim en compte que, com diu Nabókov, qualsevol obra d'art és una fantasia en la mesura que reflecteix el món únic d'un individu únic. I si Franz Kafka va ser realment alguna cosa és únic. Únic no només per genial, sinó també per rar, per solitari, per marginat, per incomprès, etc. i malgrat tot, Kafka fa un diagnòstic brutal del seu temps.

Arthur Rimbaud i Paul Verlaine: el romanç entre dos poetes maleïts

Rimbaud va ser un poeta francés pertanyent als Poetes maleïts. Eren un grup d'autors a qui els crítics detestaven pel seu decadentisme. Literats de la seua època mai van prendre molt en compte a Rimbaud i quasi sempre van preferir fer èmfasi en els seus hàbits i la seua homosexualitat.

Un dels detalls de la seua vida que més desperten este sentiment és la intensa relació amorosa que va portar amb un altre poeta, Paul Verlaine. Rimbaud li va escriure una carta a Verlaine, amb la intenció de conéixer-ho en persona, ja que ja era un poeta famós en eixe temps. En la correspondència va annexar algun dels seus poemes.

Verlaine va contestar a esta carta enviant-li també un bitllet de tren perquè fora a sa casa. A més va annexar una inscripció que deia: "Ven volguda gran ànima, t'esperem, et volem", invitant-lo a una estada amb ell i la seua llavors esposa Mathilde Mauté. L'increïble és que Rimbaud en este temps tenia res més i ni més ni menys que 16 anys.

 Despres d'un temps, Verlaine va abandonar a la seua esposa per a aventurar-se amb el jove poeta i no van tardar molt ambdós en mudar-se a Londres. Els rumors asseguren que van viure grans penúries econòmiques, tant que un dia van arribar inclús a pidolar. La seua relació sentimental va començar a deteriorar-se cada vegada més, fins al punt en què, enmig d'una crisi nerviosa i espantat per l'imminent abandó de Rimbaud, Verlaine el va atacar propinant-li un tir en la nina, fet pel qual Verlaine va ser a parar a la presó. Temps després es van trobar i van tindre una conversació de temes variats sense tocar l'incident.

 Es parla de que Rimbaud va tractar d'integrar-se d'una forma més ordenada a la societat, s'enlistó en l'exèrcit, encara que no va tardar a abandonar-ho, a causa del seu poc èxit. Temps després es va anar a Etiòpia i va fer una xicoteta fortuna dedicant-se al tràfic d'armes, i així com hi ha persones que paregueren estar marcades pel destí, a Rimbaud res pareixia eixir-li bé: prompte va emmalaltir d'una cama i es va veure obligat a tornar a París. En la capital francesa la van amputar l'extremitat i sis mesos després, a Marsella, va morir a causa de complicacions. Va morir als 37 anys.

 ¡Calla, calla d'una vegada! ... Ací és la vergonya, el reprotxe: Satanàs dient que el foc és innoble, que el meu còlera és espantosament panoli. -¡Basta! ... Errors que em són suggerits, màgies, perfums falsos, músiques puerils. -I dir que posseïsc la veritat, que veig la justícia: tinc el discerniment sa i ferm, estic preparat per a la perfección... Orgull. -Se em resseca la pell del cap. Piedad! Senyor, tinc por. Tinc set, tanta set! Ah! La infància, l'herba, la pluja, el llac sobre les pedres, el clar de lluna quan el campanar donava les doce... El diable està en el campanar, a eixa hora. María! ¡ Mare de Déu santa! -Horror de la meua estupidesa

Les Flors del Mal LXXV- SPLEEN

SPLEEN

Pluviós, irat amb la ciutat sencera,

de l'urna vessa a dolls un fred molt tenebrós

als pàl·lids habitants de les tombes veïnes

i va sembrant la mort en tot raval ombrós. 

  (L'AUTOR PARLA DEL CEMENTERI EN UN DIA DE PLUJA I FED. EXPRESSA ELS SEUS SENTIMENTS MITJANÇANT LA COMPARACIÓ AMB AQUEST).

El gat que tinc a casa, buscant un jaç per terra

agita sense treva el cos magre i ronyós;

el cor d'un vell poeta per canonades erra

amb la cansada veu d'un geni fredorós.

Rondina ja el bordó, i el tió que fumeja

acompanya amb falset el pèndol refredat,

mentre en un joc igual com flaires putrefactes,

llegat antic, fatal, de vella hidròpica,

la sota de cors, bella, i la reina de piques,

xerren sinistrament dels seus amors difunts.

• personificacions
• metàfores 
• sinestèsies
• símbols: L'urna (la mort). El gat (el poeta, l'amant?). El bordó (la mort). El tió que fumeja (misèria). El joc de cartes (el futur). La sota de cors (jove enamorat, ingenu). La reina de piques (dona amb més experiència).

 Com podem veure, en els primers versos l'autor ja mostra eixa angoixa que li produeix el pas del temps amb això de "jove però molt vell" o quan acompanya "esquelet" amb l'adjectiu "jove". Apreciem que el pas del temps és una cosa que no li agrada a l'autor, veu la joventut molt lluny i l'envelliment damunt seu. La resta de poema, és com si l'autor no tingués vida, fa referències a la mort o símbols que és poden identificar amb aquesta com és le cas d' "esquelet"  o "cadàver". Trobem més referències amagades entre els versos. "El llit amb la flor de llirs", com si es tractés d'una tomba, és a dir, la mort apareix de nou.

En definitiva, ens trobem davant d'un text amb referències constants a aquest sentiment tràgic que tant identifica l' Spleen.
 

Les Flors del Mal XXXIV- EL VERÍ

EL VERÍ
El vi pot revestir la més bruta cofurna
amb luxe prodigiós,
i fa sorgir més d'un pòrtic de faula
amb l'or del vapor roig que té,
igual que un sol que es pon en cel ennuvolat.
 
(L'AUTOR COMPARA EL VI AMB UNA BEGUDA CELESTIAL QUE ACONSEGUEIX DONAR-LI VIDA A LES COSES MÉS FOSQUES. ES COMPARA LA LLUMINOSITAT ROJA DEL VI AMB LA DEL SOL)
L'opi engrandeix allò que no té límits,
allarga l'infinit,
aprofundeix el temps, furga la voluptat
i emplena els cors de plaers
negres i ensopits, enllà de llur capacitat.

(LES DROGUES , PORTEN A L'HOME MÉS ENLLÀ DELS SEUS LÍMITS FINS A LES RIBES DE L'INFINIT. L'AMOR ÉS UN VERÍ, COM EL VI I L'OPI)

Però res d'això no val aquest verí que vessen
els ulls que tens, de color verd,
llacs en què l'ànima em tremola i es veu a l'inrevés...
Van els meus somnis, en corrua,
a sadollar-se en aquests gorgs amargs.

(EN AQUEST POEMA L'AUTOR EXPLICA QUE QUAN ENS SENTIM MAL, ENS BEGUEM UN VERÍ PER A EVADIR-NOS. BAUDELAIRE COMPARA AQUEST VERÍ AMB LA SEUA ESTIMADA, QUE FA QUE EL TRANSPORTE A ALTRA DIMENSIÓ IGUAL QUE QUAN ES PRENEN DROGUES. AL VEURE ELS SEUS ULLS VERDS SE SENT TAN ENAMORAT QUE LI TREMOLA EL ÀNIMA I ELS SEUS SENTIMENTS ES TORNEN MÉS PROFUNDS.)

Però res d'això no val el pèrfid, gran prodigi
de la saliva teva, que mossega
i duu a l'oblit una ànima innocent,
i, arrossegada pel vertigen,
la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort!

(L'AUTOR DIU QUE ELS BESOS DE LA SEUA AMADA SÓN MÉS PODEROSOS QUE QUALSEVOL DROGA )

 

Les Flors del Mal XXXIV- EL GAT

EL GAT

Vine, gatet, al meu pit amorós
         —les urpes, a l'amagatall— 
i deixa'm submergir-me en els teus ulls,
         barreja d'àgata i metall. 

EN AQUESTA ESTROFA L'AUTOR AMAGA LA FIGURA DE LA DONA I LA SUBSTITUEIX PER LA DEL GAT. COMBINA ELEMENTS NEGATIUS AMB ALTRES POSITIUS.
 
Quan amb els dits t'acaricio ben a pler
         el cap i el llom flexible,
i quan la mà va i s'embriaga de plaer
         palpant-te el cos elèctric, 

L'AUTOR SEGUEIX COMPARANT A LA SEUA AMADA AMB EL GAT. LA PELL DE LA DONA SUAU LI RECORDA A LA SUAVETAT DEL PÈL DEL GAT.
 
veig la figura de l'esposa. El seu esguard,
         com ho és el teu, amable bèstia,
profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.

  L'AUTOR S'IMAGINA LA FIGURA DE JEANNE QUAN VEU AL GAT. LA MIRADA DE JEANNE ES PROFUNDA I FREDA. ES PRODUEIX UNA DUALITAT JA QUE AQUESTA MIRADA POT PRODUIR SENTIMENTS PROFUNDS I A LA VEGADA GENERAR DOLOR I TRISTESA.
 
         I, des dels peus fins a la testa, 
neda un airet subtil i un perillós perfum
         tot al voltant del seu cos bru.


BAUDELAIRE ESMENTA LA PELL MORENA DE JEANNE I EL PERFUM D'AQUESTA EL QUAL ÉS PERILLÓS PER A ELL JA QUE L'EMBRIAGA.




ACTIVITATS

• Identifiqueu dos versos que facen referència a Jeanne Duval. [Baudelaire va anomenar "ma femme" la mulata Jeanne Duval des de 1850, encara que no s'hi va arribar a casar mai.]    

 

"veig la figura de l'esposa. El seu esguard, 

   com ho és el teu, amable bèstia,
profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.

I, des dels peus fins a la testa,  

neda un airet subtil i un perillós perfum

tot al voltant del seu cos bru."

Les Flors del Mal XXXIV- EL VAMPIR

EL VAMPIR

Tu, que has entrat com una daga
dins el meu cor queixós;
tu, forta com una armada de dimonis
vas venir, boja, engalanada,

a convertir en jaç i domini
el meu esperit humiliat;
—infame ser que em té lligat
com el forçat a la cadena,

i al joc el jugador obstinat,
a la botella l'embriac,
i a la carronya la vermina,
—sigues per sempre maleïda!

Al ràpid glavi li he pregat
de conquerir la llibertat,
i he dit al perfidiós verí:
salva'm de la roïndat.

Ai las! Verí i espasa
m'han menyspreat i han dit:
«No escau que siguis redimit
del pèrfid esclavatge,

ruc! —Si el nostre esforç
t'alliberés d'aquest poder,
el teus petons darien vida,
altra vegada, al teu vampir!».

Baudelaire ha volgut expressar l'horror d'una existència lligada a una condemna. Però si l'home es subleva contra el seu vampir, no li serveix per a res, ja que l'amor que sent cap a la  seua amada és molt intens i fort, d'eixos amors que fan realment mal, dels quals no et pots desprendre fàcilment, perquè quan més intentes allunyar-te d'eixe amor, més prop et trobes. Tot esforç o intent per a no pensar en ella es transforma en una obsessió. 

El poema presenta una estructura molt clara. Hi ha un tu, el vampir, a qui el poeta dirigeix una serie d'adjectius de caràcter prou negatiu, "loca engalanada"o "infame ser". Les dos comparacions posterior recolzen la identificació del tu amb la mort i el mal: " Tu que has entrat com una daga", "tu forta com una armada de dimonis". També està el jo del poeta "cor queixós", "espirit humiliat" i finalment cal recalcar diverses comparacions del vers huit a l'onze, on podem observar el caràcter addictiu i degradant d'aquest amor que el poeta sent cap a la seua amada.

Les Flors del Mal XXII-PERFUM EXÒTIC

PERFUM EXÒTIC

Si ensumo la fragància d'aquest teu pit que crema,
els ulls tancats, un vespre càlid de tardor,
veig desfilar davant de mi ribes felices,
fulgents pels raigs d'un sol invariable;

(HI HA UNA RELACIÓ ENTRE ELS DISTINTS SENTITS (OLOR I VISTA). L'AUTOR S'IMAGINA UN LLOC EXÒTIC.)

una illa peresosa on la natura dóna
arbres mai vistos i saborosos fruits;
homes de cossos prims, però vigorosos,
i dones que sorprenen pel seu esguard sincer.

(DESCRIPCIÓ IDEALITZADA I SUBJECTIVA D'UNA ILLA EXÒTICA.)

Guiat per l'olor teva a climes agradables,
veig un port carregat de veles i de pals
encara fatigats per l'onada marina,

(L'AUTOR S'IMAGINA QUE ESTÀ EN EL PORT D'UNA ILLA PARADISÍACA. SINESTÈSIA DEL PERFUM A LA VISTA.)

mentre el perfum dels tamarindes verds,
que circula per l'aire eixamplant-me els narius,
se'm confon dins el cor amb cants de mariners.

(SÍNESTÈSIA DEL PERFUM A L'OÏDA)

El poema està compost per a la mulata Jeanne Duval, amant de Baudelaire. 

Presenta l'estructura d'un sonet. Els seus versos són alexandrins Esta perfecció mètrica es propia del simbolisme.

            Té caràcter sensitiu en distints nivells:

- olfatiu:  "Si ensumo la fragància d'aquest teu pit que crema,"

             "mentre el perfum dels tamarindes verds,
                         que circula per l'aire eixamplant-me els narius,"

-gustatiu: "arbres mai vistos i saborosos fruits;"

-visual: "els ulls tancats, un vespre càlid de tardor,"

              "veig un port carregat de veles i de pals
                        encara fatigats per l'onada marina"

           

  Este poema anuncia els tres temes puntals de la passió baudeleriana: la sensualitat, l'evasió (especialment cap a mòns exòticos) i el viatge.

L' exotisme –que se manifesta ja des del mateix títol– ve reforçat per cert vocabulari aplicable a llocs llunyans. La presencia del jo líric apareix ja desde el primer vers i es prolonga durant tot el poema.

El poema es pot dividir en dos parts: la primera compren els dos quartets( descripció del paisatge somiat) i la segona està formada per els dos tercets (desenllaç del poema)

L'HIMNE A LA BELLESA-Les Flors del Mal XXI

HIMNE A LA BELLESA 

¿Véns de l'abisme o d'un cel insondable,
Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví,
vessa confusament el crim i el benefici,
i és per això que se t'assembla el vi.
(BOUDELAIRE QÜESTIONA L'ORIGEN DE LA BELLESA I MANIFESTA QUE POT SER DOLENTA I PERFECTA. LA COMPARA AMB EL VI PERQUÈ AQUEST ÉS BO PERÒ SI ET PASSES AMB ELL POT SER DOLENT.)
Portes en la mirada l'aurora i el crepuscle;
escampes perfums com la tempesta al vespre;
són filtre els teus petons i una àmfora la boca,
que fan covard l'heroi i coratjós el nen.
(LA BELLESA DE LA DONA ES CAPAÇ DE FER QUE AMB ELS SEUS BESOS FINS ALS MÉS VALENTS ES CONVERTISQUEN EN COVARDS.)
¿Surts de l'abisme negre o véns dels astres?
El Destí, captivat, com un gos t'estalona;
sembres a l'atzar la joia i els desastres,
i ho senyoreges tot i no respons de res.
(L'AUTOR NO SAP D'ON VE TANTA BELLESA I PER TANT, DIU QUE LA BELLESA TOT HO POT JA QUE NO HI HA RES PER DAMUNT D'AQUESTA.)
Camines sobre els morts, Bellesa, fent-ne mofa;
l'Horror no t'és la menys preuada de les joies,
i el Crim, com el penjoll que més t'estimes,
dansa amorosament sobre el teu ventre altiu.(AQUESTA BELLESA NO ÉS INNOCENT, POT TINDRE COMPORTAMENT NEGATIU TAMBÉ.)
.L'insecte enlluernat vola vers tu, candela;
crepita, crema i diu: «Oh flama beneïda!».
Inclinat en l'amada, l'enamorat panteixa
igual que un moribund acariciant la tomba.
(LA BELLESA ES CAPAÇ DE MATAR PERÒ A LA VEGADA DÓNA FELICITAT. PER AQUEST MOTIU, L'AUTOR DIU QUE LA GENT VA CAP A LA BELLESA DE L'AMOR ENCARA QUE SÀPIGA QUE NO LI CONVÉ DEGUT AL DOLOR QUE AQUEST APORTA.)
¿Què hi fa, si véns del cel o de l'infern, Bellesa,
monstre terrible, ingenu i espantós,
si els ulls que tens, els peus i el teu somriure m'obren
la porta d'un Infinit que estimo i mai no he conegut?
(NO LI IMPORTA D'ON VE LA BELLESA, SOLS LI IMPORTA LA IMPRESSIÓ QUE TÉ D'AQUESTA.)
De Satanàs, de Déu, ¿què importa? Àngel, Sirena:
¿què hi fa, si converteixes —fada amb mirada de vellut,
ritme, perfum, lluor, tu, única reina!—
el món en menys horror i menys feixuc l'instant?
 (L'AUTOR SOLS BUSCA L'INSTANT DE FELICITAT, SENSE IMPORTAR-LI LES CONSEQÜÈNCIES.)
 

L'IDEAL- Les Flors del Mal XVIII

No seran mai, aquestes noies de vinyeta,
productes espatllats d'un segle decadent,
els peus amb borseguins, els dits amb castanyetes,
les que satisfaran un cor com el que tinc.

Deixo per a Gavarni, poeta de clorosis,
l'estol xiuxiuejant de nenes de l'hospici,
perquè no sé trobar, entre les flors marcides,
cap rosa que s'assembli al meu roig ideal.

El que busca aquest cor, profund com un abisme,
sou vós, Lady Macbeth, amb la tirada al crim,
un somni d'Èsquil nascut en la tempesta;

o a tu, immensa Nit, filla de Miquel Àngel,
que regires, tranquil·la, en positura estranya,
els teus encants forjats en boca de Titans!




L'autor diu que Lady Macbeth és l'única que pot omplir el buit del seu cor ja que ni les noies de vinyeta (aquelles irreals que no són de l'època), ni les noies de l'hospici (aquelles pàl.lides que representen l'ideal de bellesa de l'època) li agraden.

Als tercets es troba la solució del poema, per tant, en la tercera estrofa explica que les altres dones no li dónen satisfacció en res. El seu cor vol a una dona del seu ideal, la qual siga forta, dominant i ambiciosa com Lady Macbeth. 

L'ENEMIC- Les Flors del Mal X

L'ENEMIC

La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.

Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.

Qui sap si les flors noves que somnio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.


—Dolor, dolor! Devora el Temps la vida
i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.



 El primer quartet: La seva joventut va ser una tempesta fosca però, des de la maduresa del present, veu que tot no va ser tan turmentós, va haver-hi moments lluminosos; tot i que aquestos només aprofitaren per ressaltar més les situacions adverses.

El segon quartet: “m'ha arribat una tardor d'idees”, i jutja que és el moment de reconsiderar allò realitzat fins al present perquè “ em cal utilitzar la pala i el rasclet”. Aquests són els instruments que necessita per continuar la lluita i tornar a començar tantes vegades com siga necessari.; aquest és el sentit de l'existència romàntica.  “Les terres inundades on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar” és el territori on actuarà el personatge romàntic. El subjecte líric coneix la desolació però no es rendeix perquè haurà de recomençar.

En aquest quartet apareixen expressions com “tardor”, “terres inundades”, “aigües”, “fossar” que fan referència a la desolació romàntica davant la mort: la tardor de l'existència, quan l'home només espera i tem.

El primer tercet: s'inicia amb una interrogació (interpel·lació) “Qui sap”. "Les flors noves que alegren la desolació del seu jardí",  simbolitzen l'esperança del poeta romàntic. Ha somniat un món millor però tem per l’abisme entre somni i realitat.

El segon tercet: “-Dolor, dolor!”. Aquests sorgeixen com un crit que avancen la meditació “Devora el Temps la vida”. Aquest “Temps” sembla voler dir que el present no existeix sinó que es va escolant minut a minut. En el penúltim vers apareix la imatge de “l'Enemic obscur”. Ací trobem la metàfora clau del poema: el temps és l'enemic obscur que ens consumeix el cor i devora el temps.

  L'enemic de Baudelaire és el temps mort.

CORRÈSPONDENCIES

CORRESPONDÈNCIES

La Natura és un temple de columnes vivents
que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
l’home hi camina com per un bosc de símbols
que l’observen amb una mirada familiar.

(L'AUTOR ENS PLANTEJA LA IDEA DE LA NATURA IDEALITZADA.)
Com llargs ressons que de lluny es confonen
en una tenebrosa i profunda unitat,
tan vasta com la nit i com la claredat,
els sons, els perfums i els colors es responen.

(AQUESTA NATURA PREN FORMA PER MITJÀ DE LES LLUMS, ELS SONS, LA VISIÓ I L'OLOR.)

Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants,
dolços com l’oboè, verds com les prades
—i n’hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals,

(ES DESENVOLUPA L'IDEA DELS TERCETS. ENS INFORMA DELS OLORS)

que s’escampen igual que coses infinites,
com l’ambre, com l’almesc, l’encens i el benjuí,
que canten els transports del cor i dels sentits.

(TAMBÉ ES DESENVOLUPA L'IDEA DELS TERCETS I ES PARLA DEL MÒN INFINIT I DE LES COSES INFINITES).

En altres paraules, l'autor parla d'un món sobrenatural, que es troba amb els aspectes més primitius de la natura.

Comentari del poema "L'albatros"

 L'Albatros

Sovint, per divertir-se, les tripulacions
capturen els albatros, ocells grans de l'oceà,
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes.

Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs,
arroseguen feixucs les seves ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.

Viatger que volava... ara maldestre i indolent!
Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant!
Un li remena el bec amb una pipa curta,
l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat!

El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer;
exiliat per terra, enmig de les xiulades,
les ales de gegant no el deixen caminar.


El poema està compost per quatre quartets de versos alexandrins, de rima consonant i amb dos hemistiquis (6+6). 
Les tres primeres estrofes són descriptives, ja que descriuen com uns mariners capturen albatros per tal d'entretenir-se i passar una bona estona.
L' última és una al·legoria. En aquesta estrofa el poeta es compara amb l'animal més poderós del mar.
Apareix aquesta relació perquè l'animal és lliure sempre fins que el capturen els mariners, en canvi l'autor, que podria ser-ho sempre, estar lligat a les lleis que regeixen el seu país i també al seu propi criteri, perquè els humans som éssers socials, per tant ell no pot expressar tot el que voldria.

Versió personal del poema en prosa "Embriagueu-vos"

"Arrisqueu-vos"

Cal estar sempre decidit. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible incertidumbre del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us arrisqueu sense treva.

Però en què? en la vida, en la gent o en l'amor, com més us plaga. Però arrisqueu-vos.

I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda la inseguretat, pregunteu al vent, a l'ona, a l'estel, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: "És l'hora d'arriscar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, arrisqueu-vos incessantment! En la vida, en la gent o en l'amor, com més us plaga!".

Comentari del poema "A una dona que passa"

A UNA DONA QUE PASSA

Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:

prima, alta, de dol, dolor majestuosa,

una dona passà, amb la mà fastuosa

gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,

àgil i noble, amb actitud d'estàtua.

Crispat com un extravagant, bevia jo

als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―,

la dolçor que fascina i el plaer que mata.

Un llamp... després la nit! ―Fugitiva bellesa

d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,

¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?

En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!

Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,

tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!

• Mesureu-ne les síl·labes. De quin tipus de vers es tracta? (Una pista: hi ha hemistiquis.) 

El poema està compost per versos de 12 síl.labes que es divideixen en dos hemistiquis de 6 síl·labes. A més, és un sonet.  

• Tema.

L'amor de l'autor cap a una jove del carrer que mai més tronarà a veure.

• Quines imatges poètiques hi destacaríeu?

 "Crispat com un extravagant, bevia jo

als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―,

la dolçor que fascina i el plaer que mata."

Antítesi: contraposa dos sintagmes que expressen una idea de significació afirmativa i negativa (dolçor/plaer).

" En altre lloc, molt lluny d'aquí" ;
Aliteració: repetició del fonema "ll" en un mateix vers. (lloc/lluny)

 " Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço" 
Paral.lelisme: repetició d'una mateixa estructura diverses vegades però alternant algún element (vas/ adreço)

• Comenteu alguns trets de la poesia baudelaireana presents en aquest poema.

Presència  de figures retòriques i poètiques, i descripcions detallades de llocs.

Comentari del poema "Al lector"

AL LECTOR

L’estultícia, l’error, el pecat, l’avarícia,

les portem a l’esperit i ens roseguen el cos,
i alimenten tots els remordiments amables
com els captaires nodreixen els seus polls.

Els pecats són tossuts, covards els penediments;
exigim un bon preu per confessar les culpes,
i alegrement tornem al viarany fangós:
creiem rentar les taques amb llàgrimes vulgars.

Sobre el coixí del mal, Satan el Trismegista
ens gronxa calmament l'esperit encantat,
i el metall ric de la nostra voluntat
tot l'evapora aquest savi alquimista.

El Diable belluga els fils que ens sotraguegen!
En el més repugnant, hi troben atractius;
fem cada dia un pas avall cap a l'Infern,
sense cap por, per tenebres que puden.

Talment un disbauxat que besa i que devora
el pit martiritzat d'una puta envellida,
robem, com de passada, un plaer clandestí,
i l'espremem igual que una taronja pansida.

Espès, formiguejant, com un milió d'helmints,
al cervell se'ns esplaia un poble de Dimonis,
i, així que respirem, la Mort, riu invisible,
ens baixa pels pulmons amb queixes apagades.

Si la violació, el verí, el punyal, l'incendi,
encara no han brodat amb bella filigrana
l'ordit banal dels tan penosos destins nostres,
és perquè no tenim, ai las! una ànima gosada.

Però enmig de les panteres, els xacals i les llobes,

els micos, els voltors, les serps i els escorpins,

i els monstres que udolen, que bramen i que repten,
n’hi ha un de molt més lleig, dolent i més ronyós

en el corral infame de tots els nostres vicis!
Encara que no crida ni gesticula gaire,
transformaria el món en un munt de deixalles
i se l’empassaria de grat amb un badall:

l’Avorriment! Amb ulls tot plens d’un plor involuntari
somnia cadafals mentre fuma una pipa.

El coneixes, lector, aquest monstre refinat,

hipòcrita lector, germà que te m’assembles!

• A nosaltres, lectors, què vol dir-nos Baudelaire?

 Baudelaire vol dir-nos que l’estultícia, l’error, el pecat, l’avarícia, es troben en l'ànima de tots els èssers i alimenten tots els remordiments amables.A més afirma que els vicis estan en totes les ànimes encara que per covardia no es deixen veure.
Finalment, també diu que hi ha un vici encara pitjor que la violació, el verí i l'incendi, el qual és l'avorriment.

CHARLES BAUDELAIRE

Les obres creativa i crítica de Baudelaire es desenvolupen en paral·lel. En l’assaig titulat Saló de 1845, escriu que els pintors pinten cada vegada millor, però que no plasmen «l’heroisme de la vida moderna». En un temps en què la pintura es reserva a les escenes bíbliques, militars, històriques o simbòliques, Baudelaire apel·la al sentit del present que segons ell ha de regir l’art. L’any següent, en el Saló de 1846, presenta la ciutat com el nou gran tema. El 1857 publica la primera versió del poemari Les flors del mal, plena de blasfèmies, d’obscenitats, de violència. No tem l’escàndol, al contrari: fa poc que Madame Bovary ha estat jutjada i absolta, i el judici ha contribuït a l’èxit de l’obra. Les flors del mal són jutjades per la mateixa cambra que havia absolt Flaubert, però Baudelaire és condemnat a pagar una multa i a eliminar sis poemes. L’autor que esperava la consagració és condemnat. La poesia de Les flors del mal i la prosa de Spleen de París duen a la pràctica els pressupòsits estètics que l’autor havia fet explícits, ja que plasmen «l’heroisme de la vida moderna». 

En cap dels dos llibres hi trobem un enamorat melangiós, ni un guia moral, sinó un artista modern, quirúrgic, que aixeca acta del que veu. És en aquest sentit que Baudelaire és un escriptor modern, el primer que pren com a rerefons la solitud i les misèries de la ciutat. Els poemes, si bé segueixen aquesta temàtica nova, mantenen els patrons mètrics tradicionals. En canvi les proses de Spleen de París incorporen també la novetat en la forma: el llibre no té l’arquitectura tancada de Les flors del mal, sinó que convida a deambular-hi amb llibertat, a passejar-hi com per una ciutat, sense rumb.